L’any 2012, l’escriptor Joan Garí va recó­rrer el País Valen­cià jun­ta­ment amb el fotò­graf Joan Anto­ni Vicent per reme­mo­rar el viat­ge de Joan Fus­ter cin­quan­ta anys abans. Fus­ter havia publi­cat, en 1962, la cele­bè­rri­ma guia El País Valen­ciano (Des­tino) i Garí va aus­cul­tar l’estat d’ànim del pai­sa­nat­ge i el pai­sat­ge locals en Viat­ge pel meu país (Edi­cions 3i4).

Ara, huit anys des­prés d’aquell her­cu­li pro­jec­te, Garí i Vicent tor­nen a for­mar equip per retra­tar –lite­rà­ria­ment i visua­l­­ment- la ciu­tat de Valèn­cia, i ho fan en un sen­tit molt con­cret: se cen­tren en els barris que donen al vell Túria, aquest espai sen­se aigua que ara acull una munió de gent cada dia, habi­tants i visi­tants, per cele­brar la con­quis­ta de tot un riu per a la ciu­ta­da­nia. El resul­tat és un retrat fidel de la Valèn­cia actual, ale­gre, moder­na i dinà­mi­ca, que es des­ple­ga en les pàgi­nes de Valèn­cia. Els habi­tants del riu (Edi­cions Alfons el Mag­nà­nim, 2020), un volum impres­cin­di­ble per cap­tar l’essència d’una ciu­tat que s’endinsa en el segle XXI.

N’oferim un extracte del primer capítol:

 “En el prin­ci­pi va ser Valen­tia entre dos braços del Túria. Els romans van edi­fi­car una de les seues peti­tes romes en aques­ta illa, amb el seu decu­ma­nus i el seu kar­do (carrers prin­ci­pals), el seu fòrum, la seua basí­li­ca o el seu oppi­dum (for­ta­le­sa). L’Imperi ja va tro­bar una terra estu­pen­da i feraç i hi va viu­re a cos de rei. Valen­tia vol dir “vigo­ria, for­ta­le­sa, bon augu­ri”. Els romans la van fun­dar i des­prés els cris­tians i els àrabs la van anar afaiço­nant, sem­pre al vol­tant d’aquella força caba­lo­sa i inex­tin­gi­ble que era l’aigua del riu.

Les ciu­tats amb riu solen ser àmplia­ment civi­litza­des. Lon­dres, París, Vie­na, però tam­bé Buda­pest, Roma o Lis­boa. L’orografia d’Europa ha sigut gene­ro­sa amb les con­si­de­ra­cions flu­vials que vénen al cas. De tots aquests exem­ples, però, és pre­ci­sa­ment Valèn­cia l’únic que ha pres­cin­dit de la seua aigua. Les raons són per­fec­ta­ment cone­gu­des i apel·laven a la força major. La riua­da de l’any 1957 va acce­le­rar uns plans que ja exis­tien per evi­tar desas­tres d’aquest tipus. L’aigua, ja se sap, sem­pre tor­na al lloc que va ocu­par, la gran albu­fe­ra que unia els del­tes del Túria i el Xúquer abans de tot. La solu­ció va ser can­viar el curs del riu. Lla­vors, com per art d’encanteri, la ciu­tat va dis­po­sar d’un enor­me llit flu­vial que va exci­tar la ima­gi­na­ció del veï­nat, no sem­pre des de les emo­cions posi­ti­ves. A finals del fran­quis­me, les auto­ri­tats van somiar a omplir aquest espai amb una bona auto­pis­ta (sic). La demo­crà­cia, tan­ma­teix, va optar per con­­ve­r­­tir-lo en un jar­dí con­ti­nuat, un res­pir, a colp de clorofil·la, que dota­va el reco­rre­gut urbà d’una espon­jo­si­tat ale­gre i juga­ne­ra. Ja no teníem riu però, a can­vi, dis­po­sà­vem d’una arbre­da lles­ta per a l’espargiment, una minia­tu­ra bri­tà­ni­ca que trans­for­ma­va la tem­pta­ció del cata­clis­me en pura i rela­xa­da foto­sín­te­si.

A hores d’ara, en ple segle XXI, el jar­dí del Túria ja és una reali­tat que la gent ha fet seua. Ini­ciat en 1986, come­nça a l’oest amb el Bio­parc i el Parc de Capça­le­ra i aca­ba a l’est a tocar del Mare Nos­trum (Roma, sem­pre). El Bio­parc no és un zoo­lò­gic com l’antic horror de Vivers, sinó un “parc d’animals” on un dia vaig tin­dre el plaer d’esmorzar amb el meu fill al cos­tat d’un pací­fic i fleg­mà­tic xim­pan­zé. És un bon lloc per come­nçar la visi­ta. Al seu davant, milers de pins, de pal­me­res, camps de fut­bol, pis­tes espor­ti­ves, instal·lacions per als menuts i per als majors… Un petit uni­vers acull cada dia els habi­tants del riu, que no són només els visi­tants, sinó tam­bé els qui hi viuen a ban­da i ban­da.   Díhuit ponts, a més, creuen l’immens espai ser­pi­for­me, sos­tin­guts per murs de noble pedra anti­ga. L’aigua eva­po­ra­da hi pas­sa com un vell fan­tas­ma que es resis­teix a des­apa­rèi­xer com­ple­ta­ment de l’imaginari ciu­ta­dà”.