L’any 2012, l’escriptor Joan Garí va recórrer el País Valencià juntament amb el fotògraf Joan Antoni Vicent per rememorar el viatge de Joan Fuster cinquanta anys abans. Fuster havia publicat, en 1962, la celebèrrima guia El País Valenciano (Destino) i Garí va auscultar l’estat d’ànim del paisanatge i el paisatge locals en Viatge pel meu país (Edicions 3i4).
Ara, huit anys després d’aquell herculi projecte, Garí i Vicent tornen a formar equip per retratar –literàriament i visualment- la ciutat de València, i ho fan en un sentit molt concret: se centren en els barris que donen al vell Túria, aquest espai sense aigua que ara acull una munió de gent cada dia, habitants i visitants, per celebrar la conquista de tot un riu per a la ciutadania. El resultat és un retrat fidel de la València actual, alegre, moderna i dinàmica, que es desplega en les pàgines de València. Els habitants del riu (Edicions Alfons el Magnànim, 2020), un volum imprescindible per captar l’essència d’una ciutat que s’endinsa en el segle XXI.
N’oferim un extracte del primer capítol:
“En el principi va ser Valentia entre dos braços del Túria. Els romans van edificar una de les seues petites romes en aquesta illa, amb el seu decumanus i el seu kardo (carrers principals), el seu fòrum, la seua basílica o el seu oppidum (fortalesa). L’Imperi ja va trobar una terra estupenda i feraç i hi va viure a cos de rei. Valentia vol dir “vigoria, fortalesa, bon auguri”. Els romans la van fundar i després els cristians i els àrabs la van anar afaiçonant, sempre al voltant d’aquella força cabalosa i inextingible que era l’aigua del riu.
Les ciutats amb riu solen ser àmpliament civilitzades. Londres, París, Viena, però també Budapest, Roma o Lisboa. L’orografia d’Europa ha sigut generosa amb les consideracions fluvials que vénen al cas. De tots aquests exemples, però, és precisament València l’únic que ha prescindit de la seua aigua. Les raons són perfectament conegudes i apel·laven a la força major. La riuada de l’any 1957 va accelerar uns plans que ja existien per evitar desastres d’aquest tipus. L’aigua, ja se sap, sempre torna al lloc que va ocupar, la gran albufera que unia els deltes del Túria i el Xúquer abans de tot. La solució va ser canviar el curs del riu. Llavors, com per art d’encanteri, la ciutat va disposar d’un enorme llit fluvial que va excitar la imaginació del veïnat, no sempre des de les emocions positives. A finals del franquisme, les autoritats van somiar a omplir aquest espai amb una bona autopista (sic). La democràcia, tanmateix, va optar per convertir-lo en un jardí continuat, un respir, a colp de clorofil·la, que dotava el recorregut urbà d’una esponjositat alegre i juganera. Ja no teníem riu però, a canvi, disposàvem d’una arbreda llesta per a l’espargiment, una miniatura britànica que transformava la temptació del cataclisme en pura i relaxada fotosíntesi.
A hores d’ara, en ple segle XXI, el jardí del Túria ja és una realitat que la gent ha fet seua. Iniciat en 1986, comença a l’oest amb el Bioparc i el Parc de Capçalera i acaba a l’est a tocar del Mare Nostrum (Roma, sempre). El Bioparc no és un zoològic com l’antic horror de Vivers, sinó un “parc d’animals” on un dia vaig tindre el plaer d’esmorzar amb el meu fill al costat d’un pacífic i flegmàtic ximpanzé. És un bon lloc per començar la visita. Al seu davant, milers de pins, de palmeres, camps de futbol, pistes esportives, instal·lacions per als menuts i per als majors… Un petit univers acull cada dia els habitants del riu, que no són només els visitants, sinó també els qui hi viuen a banda i banda. Díhuit ponts, a més, creuen l’immens espai serpiforme, sostinguts per murs de noble pedra antiga. L’aigua evaporada hi passa com un vell fantasma que es resisteix a desaparèixer completament de l’imaginari ciutadà”.
