Arendt a Manhattan i Mallorca

A Manhattan líquid, Llibert Ferri ens confessa –tot el llibre és una confessió una mica kitsch– que la incògnita de l’Holocaust que més l’apassiona és per què les víctimes jueves no es van revoltar: “Per què no es van enfrontar amb els botxins en lloc de cosir-se obedientment, dòcilment, l’estrella de David a les jaquetes? ”No l’atrau el misteri de la no-rebellió de més de 600.000 gitanos que també hi foren massacrats, ni tan sols es planteja d’esbrinar les causes de la resignació amb què dotzenes de milers d’homosexuals amb l’estrella rosa cosida obedientment, dòcilment, a la jaqueta foren duts a l’escorxador. No, a ell, jutge obsedit i selectiu, allò que l’encaparra és per què milions de xiquets, dones i vells d’Israel, segregats i abandonats per Europa, no esdevingueren coratjosos partisans –sí que ho foren molts joves jueus, des del gueto de Varsòvia a la França resistent, val a dir. Coherentment, els perpetradors –l’Alemanya, l’Europa nazis– no ocupen el més mínim espai en les sòrdides cabòries de l’arendtià Llibert Ferri. Perquè l’escandalosa petulància moral necessària per a jutjar i condemnar les víctimes jueves de la Shoà en comptes dels victimaris és patrimoni original de Hannah Arendt, la reconeguda inspiradora del descens a la ignomínia de Llibert Ferri.

L’autora d’Eichmann a Jerusalem va ser la primera que hi va denunciar el poble d’Israel exterminat pel nazisme per no haver estat l’heroi d’òpera wagneriana que exigia aquell “núvol problemàtic en marxa” (M. Burleigh) per aplacar els seus inferns íntims. Olímpica –filla incestuosa de Heidegger, la seua inclinació àtica la va penetrar molt endins–, Arendt encara va més lluny que el seu sequaç líquid i hi arriba a acusar Israel de col·laborar en la seua pròpia destrucció a través dels Consells Jueus.
Els jueus, còmplices passius per no haver-se rebel·lat. Els jueus, còmplices actius en el seu genocidi.Per a reblar el clau de la sinistra equiparació entre víctimes i victimaris, que és la tesi central del seu verinós pamflet, la pomposa Arendt hi considera que Eichmann –fanàtic cervell executor de la Shoà– era una vulgar peça mig dèbil mental d’un engranatge tecnocràtic aniquilador que ningú no podia controlar –d’ací ve la seua famosa i vàcua consigna periodística de “la banalitat del mal”. Una anàlisi heideggeriana de l’Holocaust que aboleix la frontera entre la víctima –indolent en l’autodefensa, diligent en l’autoextermini– i l’adotzenat botxí robòtic. La víctima, culpable. La víctima, suïcida. El victimari, poca cosa més que un majordom de la Tècnica.

La radical banalització i l’inici del revisionisme de l’Holocaust d’una jueva antisionista d’una insondable covardia física i moral que va abocar la seua consciència ferida de desertora i el seu exculpatori vòmit heideggerià sobre el seu poble en flames. Heus ací Eichmann a Jerusalem –o era Heidegger? Covarda i desertora, en efecte. El maig del 1941, Arendt va abandonar els joves hebreus que havia ajudat a emigrar a Eretz Israel des de França, i va fugir esperitada als EUA. Jueva i encara sionista, no va dubtar gens a deixar enrere el seu poble sota el colossal poder d’un totalitarisme judeocida ben engreixat per la guerra. No va ser capaç de salvar ni el seu fràgil amic Walter Benjamin. Vint anys després, ja distingida i turbulenta pensadora nord-americana, va anar a Jerusalem a demanar comptes davant del món a les víctimes de la Shoà –a Walter Benjamin, en primer lloc– pel seu indecorós esperit guerrer –no com ella, una Judith del poble d’Israel. La covarda desertora donant lliçons de resistència i dignitat a sis milions de cadàvers jueus perfumats per la metafísica de la terra i la sang de “l’últim romàntic” –així de tendra definia una Arendt post-Holocaust al seu amant nazi Heidegger. La Hannah Arendt d’Eichmann a Jerusalem és una torturada, heideggeriana, sumptuosa cretina moral. I, sempre fecunda, l’origen de l’antisionisme postestalinista jueu prou-de-víctimisme-amb l’Holocaust, Israel, tan generosament editat a Mallorca per Lleonard Muntaner. Prou d’Holocaust, per no defensarse i fer xantatge victimista. Prou d’Israel, ara, per defensar-se massa. Per a Arendt i els arendtians, de Manhattan a Mallorca, Israel mai no va a l’hora. L’hora del lleganyós rellotger Ahmadinejad, el nou avatar de la banalitat del mal.
 

A Manhattan líquid, Llibert Ferri ens confessa –tot el llibre és una confessió una mica kitsch– que la incògnita de l’Holocaust que més l’apassiona és per què les víctimes jueves no es van revoltar: “Per què no es van enfrontar amb els botxins en lloc de cosir-se obedientment, dòcilment, l’estrella de David a les jaquetes? ”No l’atrau el misteri de la no-rebellió de més de 600.000 gitanos que també hi foren massacrats, ni tan sols es planteja d’esbrinar les causes de la resignació amb què dotzenes de milers d’homosexuals amb l’estrella rosa cosida obedientment, dòcilment, a la jaqueta foren duts a l’escorxador. No, a ell, jutge obsedit i selectiu, allò que l’encaparra és per què milions de xiquets, dones i vells d’Israel, segregats i abandonats per Europa, no esdevingueren coratjosos partisans –sí que ho foren molts joves jueus, des del gueto de Varsòvia a la França resistent, val a dir. Coherentment, els perpetradors –l’Alemanya, l’Europa nazis– no ocupen el més mínim espai en les sòrdides cabòries de l’arendtià Llibert Ferri. Perquè l’escandalosa petulància moral necessària per a jutjar i condemnar les víctimes jueves de la Shoà en comptes dels victimaris és patrimoni original de Hannah Arendt, la reconeguda inspiradora del descens a la ignomínia de Llibert Ferri.

L’autora d’Eichmann a Jerusalem va ser la primera que hi va denunciar el poble d’Israel exterminat pel nazisme per no haver estat l’heroi d’òpera wagneriana que exigia aquell “núvol problemàtic en marxa” (M. Burleigh) per aplacar els seus inferns íntims. Olímpica –filla incestuosa de Heidegger, la seua inclinació àtica la va penetrar molt endins–, Arendt encara va més lluny que el seu sequaç líquid i hi arriba a acusar Israel de col·laborar en la seua pròpia destrucció a través dels Consells Jueus.
Els jueus, còmplices passius per no haver-se rebel·lat. Els jueus, còmplices actius en el seu genocidi.Per a reblar el clau de la sinistra equiparació entre víctimes i victimaris, que és la tesi central del seu verinós pamflet, la pomposa Arendt hi considera que Eichmann –fanàtic cervell executor de la Shoà– era una vulgar peça mig dèbil mental d’un engranatge tecnocràtic aniquilador que ningú no podia controlar –d’ací ve la seua famosa i vàcua consigna periodística de “la banalitat del mal”. Una anàlisi heideggeriana de l’Holocaust que aboleix la frontera entre la víctima –indolent en l’autodefensa, diligent en l’autoextermini– i l’adotzenat botxí robòtic. La víctima, culpable. La víctima, suïcida. El victimari, poca cosa més que un majordom de la Tècnica.

La radical banalització i l’inici del revisionisme de l’Holocaust d’una jueva antisionista d’una insondable covardia física i moral que va abocar la seua consciència ferida de desertora i el seu exculpatori vòmit heideggerià sobre el seu poble en flames. Heus ací Eichmann a Jerusalem –o era Heidegger? Covarda i desertora, en efecte. El maig del 1941, Arendt va abandonar els joves hebreus que havia ajudat a emigrar a Eretz Israel des de França, i va fugir esperitada als EUA. Jueva i encara sionista, no va dubtar gens a deixar enrere el seu poble sota el colossal poder d’un totalitarisme judeocida ben engreixat per la guerra. No va ser capaç de salvar ni el seu fràgil amic Walter Benjamin. Vint anys després, ja distingida i turbulenta pensadora nord-americana, va anar a Jerusalem a demanar comptes davant del món a les víctimes de la Shoà –a Walter Benjamin, en primer lloc– pel seu indecorós esperit guerrer –no com ella, una Judith del poble d’Israel. La covarda desertora donant lliçons de resistència i dignitat a sis milions de cadàvers jueus perfumats per la metafísica de la terra i la sang de “l’últim romàntic” –així de tendra definia una Arendt post-Holocaust al seu amant nazi Heidegger. La Hannah Arendt d’Eichmann a Jerusalem és una torturada, heideggeriana, sumptuosa cretina moral. I, sempre fecunda, l’origen de l’antisionisme postestalinista jueu prou-de-víctimisme-amb l’Holocaust, Israel, tan generosament editat a Mallorca per Lleonard Muntaner. Prou d’Holocaust, per no defensarse i fer xantatge victimista. Prou d’Israel, ara, per defensar-se massa. Per a Arendt i els arendtians, de Manhattan a Mallorca, Israel mai no va a l’hora. L’hora del lleganyós rellotger Ahmadinejad, el nou avatar de la banalitat del mal.
 

Valencia City

El pulso de la ciudad