A Manhat­tan líquid, Lli­bert Ferri ens con­fes­sa –tot el lli­bre és una con­fes­sió una mica kitsch– que la incòg­ni­ta de l’Holocaust que més l’apassiona és per què les víc­ti­mes jue­ves no es van revol­tar: “Per què no es van enfron­tar amb els botxins en lloc de cosir-se obe­dient­ment, dòcil­ment, l’estrella de David a les jaque­tes? ”No l’atrau el mis­te­ri de la no-rebe­­llió de més de 600.000 gita­nos que tam­bé hi foren mas­sa­crats, ni tan sols es plan­te­ja d’esbrinar les cau­ses de la resig­na­ció amb què dotze­nes de milers d’homosexuals amb l’estrella rosa cosi­da obe­dient­ment, dòcil­ment, a la jaque­ta foren duts a l’escorxador. No, a ell, jut­ge obse­dit i selec­tiu, allò que l’encaparra és per què mili­ons de xiquets, dones i vells d’Israel, segre­gats i aban­do­nats per Euro­pa, no esde­vin­gue­ren corat­jo­sos par­ti­sans –sí que ho foren molts joves jueus, des del gue­to de Var­sò­via a la Fra­nça resis­tent, val a dir. Cohe­rent­ment, els per­pe­tra­dors –l’Alemanya, l’Europa nazis– no ocu­pen el més mínim espai en les sòr­di­des cabò­ries de l’arendtià Lli­bert Ferri. Per­què l’escandalosa petu­làn­cia moral neces­sà­ria per a jut­jar i con­dem­nar les víc­ti­mes jue­ves de la Shoà en comp­tes dels vic­ti­ma­ris és patri­mo­ni ori­gi­nal de Han­nah Arendt, la reco­ne­gu­da ins­pi­ra­do­ra del des­cens a la igno­mí­nia de Lli­bert Ferri.

L’autora d’Eichmann a Jeru­sa­lem va ser la pri­me­ra que hi va denun­ciar el poble d’Israel exter­mi­nat pel nazis­me per no haver estat l’heroi d’òpera wag­ne­ria­na que exi­gia aquell “núvol pro­ble­mà­tic en mar­xa” (M. Bur­leigh) per apla­car els seus inferns íntims. Olím­pi­ca –filla inces­tuo­sa de Hei­deg­ger, la seua incli­na­ció àti­ca la va pene­trar molt endins–, Arendt enca­ra va més lluny que el seu sequaç líquid i hi arri­ba a acu­sar Israel de col·laborar en la seua prò­pia des­truc­ció a tra­vés dels Con­sells Jueus.
Els jueus, còm­pli­ces pas­sius per no haver-se rebel·lat. Els jueus, còm­pli­ces actius en el seu genocidi.Per a reblar el clau de la sinis­tra equi­pa­ra­ció entre víc­ti­mes i vic­ti­ma­ris, que és la tesi cen­tral del seu veri­nós pam­flet, la pom­po­sa Arendt hi con­si­de­ra que Eich­mann –fanà­tic cer­vell execu­tor de la Shoà– era una vul­gar peça mig dèbil men­tal d’un engra­nat­ge tec­no­crà­tic ani­qui­la­dor que nin­gú no podia con­tro­lar –d’ací ve la seua famo­sa i vàcua con­sig­na perio­dís­ti­ca de “la bana­li­tat del mal”. Una anà­li­si hei­deg­ge­ria­na de l’Holocaust que abo­leix la fron­te­ra entre la víc­ti­ma –indo­lent en l’autodefensa, dili­gent en l’autoextermini– i l’adotzenat botxí robò­tic. La víc­ti­ma, cul­pa­ble. La víc­ti­ma, suï­ci­da. El vic­ti­ma­ri, poca cosa més que un major­dom de la Tèc­ni­ca.

La radi­cal bana­litza­ció i l’inici del revi­sio­nis­me de l’Holocaust d’una jue­va anti­sio­nis­ta d’una inson­da­ble covar­dia físi­ca i moral que va abo­car la seua cons­cièn­cia feri­da de deser­to­ra i el seu excul­pa­to­ri vòmit hei­deg­ge­rià sobre el seu poble en fla­mes. Heus ací Eich­mann a Jeru­sa­lem –o era Hei­deg­ger? Covar­da i deser­to­ra, en efec­te. El maig del 1941, Arendt va aban­do­nar els joves hebreus que havia aju­dat a emi­grar a Eretz Israel des de Fra­nça, i va fugir espe­ri­ta­da als EUA. Jue­va i enca­ra sio­nis­ta, no va dub­tar gens a dei­xar enre­re el seu poble sota el colos­sal poder d’un tota­li­ta­ris­me judeo­ci­da ben engrei­xat per la gue­rra. No va ser capaç de sal­var ni el seu frà­gil amic Wal­ter Ben­ja­min. Vint anys des­prés, ja dis­tin­gi­da i tur­bu­len­ta pen­sa­do­ra nord-ame­­ri­­ca­­na, va anar a Jeru­sa­lem a dema­nar comp­tes davant del món a les víc­ti­mes de la Shoà –a Wal­ter Ben­ja­min, en pri­mer lloc– pel seu inde­co­rós espe­rit gue­rrer –no com ella, una Judith del poble d’Israel. La covar­da deser­to­ra donant lliçons de resis­tèn­cia i dig­ni­tat a sis mili­ons de cadà­vers jueus per­fu­mats per la meta­fí­si­ca de la terra i la sang de “l’últim romàn­tic” –així de ten­dra defi­nia una Arendt post-Holo­­caust al seu amant nazi Hei­deg­ger. La Han­nah Arendt d’Eichmann a Jeru­sa­lem és una tor­tu­ra­da, hei­deg­ge­ria­na, sum­ptuo­sa cre­ti­na moral. I, sem­pre fecun­da, l’origen de l’antisionisme postes­ta­li­nis­ta jueu prou-de-víc­­ti­­mi­s­­me-amb l’Holocaust, Israel, tan gene­ro­sa­ment edi­tat a Mallor­ca per Lleo­nard Mun­ta­ner. Prou d’Holocaust, per no defen­sar­se i fer xan­tat­ge vic­ti­mis­ta. Prou d’Israel, ara, per defe­n­­sar-se mas­sa. Per a Arendt i els arend­tians, de Manhat­tan a Mallor­ca, Israel mai no va a l’hora. L’hora del lle­gan­yós rellot­ger Ahma­di­ne­jad, el nou ava­tar de la bana­li­tat del mal.
 

A Manhat­tan líquid, Lli­bert Ferri ens con­fes­sa –tot el lli­bre és una con­fes­sió una mica kitsch– que la incòg­ni­ta de l’Holocaust que més l’apassiona és per què les víc­ti­mes jue­ves no es van revol­tar: “Per què no es van enfron­tar amb els botxins en lloc de cosir-se obe­dient­ment, dòcil­ment, l’estrella de David a les jaque­tes? ”No l’atrau el mis­te­ri de la no-rebe­­llió de més de 600.000 gita­nos que tam­bé hi foren mas­sa­crats, ni tan sols es plan­te­ja d’esbrinar les cau­ses de la resig­na­ció amb què dotze­nes de milers d’homosexuals amb l’estrella rosa cosi­da obe­dient­ment, dòcil­ment, a la jaque­ta foren duts a l’escorxador. No, a ell, jut­ge obse­dit i selec­tiu, allò que l’encaparra és per què mili­ons de xiquets, dones i vells d’Israel, segre­gats i aban­do­nats per Euro­pa, no esde­vin­gue­ren corat­jo­sos par­ti­sans –sí que ho foren molts joves jueus, des del gue­to de Var­sò­via a la Fra­nça resis­tent, val a dir. Cohe­rent­ment, els per­pe­tra­dors –l’Alemanya, l’Europa nazis– no ocu­pen el més mínim espai en les sòr­di­des cabò­ries de l’arendtià Lli­bert Ferri. Per­què l’escandalosa petu­làn­cia moral neces­sà­ria per a jut­jar i con­dem­nar les víc­ti­mes jue­ves de la Shoà en comp­tes dels vic­ti­ma­ris és patri­mo­ni ori­gi­nal de Han­nah Arendt, la reco­ne­gu­da ins­pi­ra­do­ra del des­cens a la igno­mí­nia de Lli­bert Ferri.

L’autora d’Eichmann a Jeru­sa­lem va ser la pri­me­ra que hi va denun­ciar el poble d’Israel exter­mi­nat pel nazis­me per no haver estat l’heroi d’òpera wag­ne­ria­na que exi­gia aquell “núvol pro­ble­mà­tic en mar­xa” (M. Bur­leigh) per apla­car els seus inferns íntims. Olím­pi­ca –filla inces­tuo­sa de Hei­deg­ger, la seua incli­na­ció àti­ca la va pene­trar molt endins–, Arendt enca­ra va més lluny que el seu sequaç líquid i hi arri­ba a acu­sar Israel de col·laborar en la seua prò­pia des­truc­ció a tra­vés dels Con­sells Jueus.
Els jueus, còm­pli­ces pas­sius per no haver-se rebel·lat. Els jueus, còm­pli­ces actius en el seu genocidi.Per a reblar el clau de la sinis­tra equi­pa­ra­ció entre víc­ti­mes i vic­ti­ma­ris, que és la tesi cen­tral del seu veri­nós pam­flet, la pom­po­sa Arendt hi con­si­de­ra que Eich­mann –fanà­tic cer­vell execu­tor de la Shoà– era una vul­gar peça mig dèbil men­tal d’un engra­nat­ge tec­no­crà­tic ani­qui­la­dor que nin­gú no podia con­tro­lar –d’ací ve la seua famo­sa i vàcua con­sig­na perio­dís­ti­ca de “la bana­li­tat del mal”. Una anà­li­si hei­deg­ge­ria­na de l’Holocaust que abo­leix la fron­te­ra entre la víc­ti­ma –indo­lent en l’autodefensa, dili­gent en l’autoextermini– i l’adotzenat botxí robò­tic. La víc­ti­ma, cul­pa­ble. La víc­ti­ma, suï­ci­da. El vic­ti­ma­ri, poca cosa més que un major­dom de la Tèc­ni­ca.

La radi­cal bana­litza­ció i l’inici del revi­sio­nis­me de l’Holocaust d’una jue­va anti­sio­nis­ta d’una inson­da­ble covar­dia físi­ca i moral que va abo­car la seua cons­cièn­cia feri­da de deser­to­ra i el seu excul­pa­to­ri vòmit hei­deg­ge­rià sobre el seu poble en fla­mes. Heus ací Eich­mann a Jeru­sa­lem –o era Hei­deg­ger? Covar­da i deser­to­ra, en efec­te. El maig del 1941, Arendt va aban­do­nar els joves hebreus que havia aju­dat a emi­grar a Eretz Israel des de Fra­nça, i va fugir espe­ri­ta­da als EUA. Jue­va i enca­ra sio­nis­ta, no va dub­tar gens a dei­xar enre­re el seu poble sota el colos­sal poder d’un tota­li­ta­ris­me judeo­ci­da ben engrei­xat per la gue­rra. No va ser capaç de sal­var ni el seu frà­gil amic Wal­ter Ben­ja­min. Vint anys des­prés, ja dis­tin­gi­da i tur­bu­len­ta pen­sa­do­ra nord-ame­­ri­­ca­­na, va anar a Jeru­sa­lem a dema­nar comp­tes davant del món a les víc­ti­mes de la Shoà –a Wal­ter Ben­ja­min, en pri­mer lloc– pel seu inde­co­rós espe­rit gue­rrer –no com ella, una Judith del poble d’Israel. La covar­da deser­to­ra donant lliçons de resis­tèn­cia i dig­ni­tat a sis mili­ons de cadà­vers jueus per­fu­mats per la meta­fí­si­ca de la terra i la sang de “l’últim romàn­tic” –així de ten­dra defi­nia una Arendt post-Holo­­caust al seu amant nazi Hei­deg­ger. La Han­nah Arendt d’Eichmann a Jeru­sa­lem és una tor­tu­ra­da, hei­deg­ge­ria­na, sum­ptuo­sa cre­ti­na moral. I, sem­pre fecun­da, l’origen de l’antisionisme postes­ta­li­nis­ta jueu prou-de-víc­­ti­­mi­s­­me-amb l’Holocaust, Israel, tan gene­ro­sa­ment edi­tat a Mallor­ca per Lleo­nard Mun­ta­ner. Prou d’Holocaust, per no defen­sar­se i fer xan­tat­ge vic­ti­mis­ta. Prou d’Israel, ara, per defe­n­­sar-se mas­sa. Per a Arendt i els arend­tians, de Manhat­tan a Mallor­ca, Israel mai no va a l’hora. L’hora del lle­gan­yós rellot­ger Ahma­di­ne­jad, el nou ava­tar de la bana­li­tat del mal.