Umber­to Eco tro­ba la mar de sim­pà­tic el Sara­ma­go més colè­ric i cre­pi­tant. O això diu al prò­leg a l’edició ita­lia­na de l’abjecte El qua­dern de l’oracle lusi­tà. Tan sim­pà­tic que s’hi tro­ba legi­ti­mat per a reco­r­­dar-nos qui és José Sara­ma­go: tediós para­bo­lis­ta, recal­ci­trant esta­li­nis­ta, cur­si teò­leg autò­la­tra –“Déu és el silen­ci de l’Univers i l’home el crit que dóna sen­tit a aquest silen­ci”–, l’única autèn­ti­ca veu d’esquerra de la galà­xia –“L’esquerra no té la més míse­ra idea del món en què viu”–, ateu d’una incon­ti­nèn­cia atroç a l’hora de par­lar de Déu. I d’un anti­se­mi­tis­me que inti­mi­da­ria Vol­tai­re –el seu prin­ci­pal men­tor en l’odi al jueu. Amb pro­fu­sió de sim­pa­tia, sens dub­te, i tam­bé amb demo­li­do­ra iro­nia, Eco, en “Un blog­ger ano­me­nat Sara­ma­go”, ajus­ta les cos­tu­res del des­cor­dat pre­mi Nobel por­tu­guès.

Sols hi posa­ria una objec­ció. Tro­be que a l’hora de cosir-hi el pedaç anti­se­mi­ta, la seua agu­lla ha estat mas­sa com­pas­si­va, com­plaent, al cap­da­vall ter­gi­ver­sa­do­ra: “Nin­gú no té en comp­te, això no obs­tant, que quan par­la d’Israel Sara­ma­go pen­sa en Jah­vè, déu ran­co­rós i feroç’, i en aquest sen­tit no resul­ta més anti­se­mi­ta que anti­cris­tià, ja que per a cada reli­gió inten­ta pas­sar comp­tes amb Déu –que, s’anomene com s’anomene en els dis­tints idio­mes, li cau rema­ta­da­ment mala­ment.”

Sara­ma­go, més que odiar Jah­vè, odia el poble que va crear Déu, sem­bla, del no-res: “Els comp­tes amb Déu no són defi­ni­tius però sí amb els homes que l’inventaren.” Odia el poble del Lli­bre i odia el Lli­bre: “Em resul­ta difí­cil de com­pren­dre com el poble jueu ha fet de l’Antic Tes­ta­ment el seu lli­bre sagrat. Això és un doll d’absurds que un home sol seria inca­paç d’inventar: van cal­dre gene­ra­cions i gene­ra­cions per a pro­duir aquell mons­tre.” L’antisemitisme és una pas­sió que, com­bi­na­da amb la mega­lo­ma­nia, et por­ta inexo­ra­ble­ment a fer el ridí­cul. Pot haver-hi res tan irri­so­ri com un pre­mi Nobel de lite­ra­tu­ra titllant de mons­truo­sos els lli­bres dels Salms, el Càn­tic dels Càn­tics, el lli­bre de Job, l’Eclesiastès, els lli­bres dels Maca­beus, els lli­bres dels Pro­fe­tes… el fèr­til humus de bona part de la millor lite­ra­tu­ra uni­ver­sal?

Amb qui Sara­ma­go man­té un con­ten­ciós exis­ten­cial és amb el poble d’Israel i no tant amb el Déu d’Israel –i menys amb els seu pla­gi cris­tià (“El Déu dels cris­tians no és aquest Jah­vè”) i no diguem musul­mà: Al·là i l’Alcorà són into­ca­bles per al selec­tiu ateu. Un bre­gós cos a cos –l’egòlatra bala­drer con­tra el poble de Déu– que Sara­ma­go bus­ca i no defuig: “I si els jueus reac­cio­nen no em sor­pren­dré, ja hi estic habi­tuat.” Jah­vè és un Déu ran­co­rós i feroç per­què els jueus són un poble ran­co­rós i feroç. Sí que és sim­pà­tic, i gro­tesc, sen­yor Eco, aquest pallas­so fos­fo­res­cent d’odi. I ara tor­na a fla­me­jar amb un nou lli­bre que es titu­la, fa riu­re de tan pre­vi­si­ble, Caín, la mar­ca del jueu. Només espe­re amb més ànsia la res­sen­ya que en farà Vicent Alon­so, tra­duc­tor al cata­là del jueu Mon­taig­ne i exsan­güe entu­sias­ta del blog­ger Sara­ma­go, l’antisemita sim­pà­tic d’Eco.

José Sara­ma­go	Umber­to Eco

Umber­to Eco tro­ba la mar de sim­pà­tic el Sara­ma­go més colè­ric i cre­pi­tant. O això diu al prò­leg a l’edició ita­lia­na de l’abjecte El qua­dern de l’oracle lusi­tà. Tan sim­pà­tic que s’hi tro­ba legi­ti­mat per a reco­r­­dar-nos qui és José Sara­ma­go: tediós para­bo­lis­ta, recal­ci­trant esta­li­nis­ta, cur­si teò­leg autò­la­tra –“Déu és el silen­ci de l’Univers i l’home el crit que dóna sen­tit a aquest silen­ci”–, l’única autèn­ti­ca veu d’esquerra de la galà­xia –“L’esquerra no té la més míse­ra idea del món en què viu”–, ateu d’una incon­ti­nèn­cia atroç a l’hora de par­lar de Déu. I d’un anti­se­mi­tis­me que inti­mi­da­ria Vol­tai­re –el seu prin­ci­pal men­tor en l’odi al jueu. Amb pro­fu­sió de sim­pa­tia, sens dub­te, i tam­bé amb demo­li­do­ra iro­nia, Eco, en “Un blog­ger ano­me­nat Sara­ma­go”, ajus­ta les cos­tu­res del des­cor­dat pre­mi Nobel por­tu­guès.

Sols hi posa­ria una objec­ció. Tro­be que a l’hora de cosir-hi el pedaç anti­se­mi­ta, la seua agu­lla ha estat mas­sa com­pas­si­va, com­plaent, al cap­da­vall ter­gi­ver­sa­do­ra: “Nin­gú no té en comp­te, això no obs­tant, que quan par­la d’Israel Sara­ma­go pen­sa en Jah­vè, déu ran­co­rós i feroç’, i en aquest sen­tit no resul­ta més anti­se­mi­ta que anti­cris­tià, ja que per a cada reli­gió inten­ta pas­sar comp­tes amb Déu –que, s’anomene com s’anomene en els dis­tints idio­mes, li cau rema­ta­da­ment mala­ment.”

Sara­ma­go, més que odiar Jah­vè, odia el poble que va crear Déu, sem­bla, del no-res: “Els comp­tes amb Déu no són defi­ni­tius però sí amb els homes que l’inventaren.” Odia el poble del Lli­bre i odia el Lli­bre: “Em resul­ta difí­cil de com­pren­dre com el poble jueu ha fet de l’Antic Tes­ta­ment el seu lli­bre sagrat. Això és un doll d’absurds que un home sol seria inca­paç d’inventar: van cal­dre gene­ra­cions i gene­ra­cions per a pro­duir aquell mons­tre.” L’antisemitisme és una pas­sió que, com­bi­na­da amb la mega­lo­ma­nia, et por­ta inexo­ra­ble­ment a fer el ridí­cul. Pot haver-hi res tan irri­so­ri com un pre­mi Nobel de lite­ra­tu­ra titllant de mons­truo­sos els lli­bres dels Salms, el Càn­tic dels Càn­tics, el lli­bre de Job, l’Eclesiastès, els lli­bres dels Maca­beus, els lli­bres dels Pro­fe­tes… el fèr­til humus de bona part de la millor lite­ra­tu­ra uni­ver­sal?

Amb qui Sara­ma­go man­té un con­ten­ciós exis­ten­cial és amb el poble d’Israel i no tant amb el Déu d’Israel –i menys amb els seu pla­gi cris­tià (“El Déu dels cris­tians no és aquest Jah­vè”) i no diguem musul­mà: Al·là i l’Alcorà són into­ca­bles per al selec­tiu ateu. Un bre­gós cos a cos –l’egòlatra bala­drer con­tra el poble de Déu– que Sara­ma­go bus­ca i no defuig: “I si els jueus reac­cio­nen no em sor­pren­dré, ja hi estic habi­tuat.” Jah­vè és un Déu ran­co­rós i feroç per­què els jueus són un poble ran­co­rós i feroç. Sí que és sim­pà­tic, i gro­tesc, sen­yor Eco, aquest pallas­so fos­fo­res­cent d’odi. I ara tor­na a fla­me­jar amb un nou lli­bre que es titu­la, fa riu­re de tan pre­vi­si­ble, Caín, la mar­ca del jueu. Només espe­re amb més ànsia la res­sen­ya que en farà Vicent Alon­so, tra­duc­tor al cata­là del jueu Mon­taig­ne i exsan­güe entu­sias­ta del blog­ger Sara­ma­go, l’antisemita sim­pà­tic d’Eco.

José Sara­ma­go	Umber­to Eco