Umberto Eco troba la mar de simpàtic el Saramago més colèric i crepitant. O això diu al pròleg a l’edició italiana de l’abjecte El quadern de l’oracle lusità. Tan simpàtic que s’hi troba legitimat per a recordar-nos qui és José Saramago: tediós parabolista, recalcitrant estalinista, cursi teòleg autòlatra –“Déu és el silenci de l’Univers i l’home el crit que dóna sentit a aquest silenci”–, l’única autèntica veu d’esquerra de la galàxia –“L’esquerra no té la més mísera idea del món en què viu”–, ateu d’una incontinència atroç a l’hora de parlar de Déu. I d’un antisemitisme que intimidaria Voltaire –el seu principal mentor en l’odi al jueu. Amb profusió de simpatia, sens dubte, i també amb demolidora ironia, Eco, en “Un blogger anomenat Saramago”, ajusta les costures del descordat premi Nobel portuguès.
Sols hi posaria una objecció. Trobe que a l’hora de cosir-hi el pedaç antisemita, la seua agulla ha estat massa compassiva, complaent, al capdavall tergiversadora: “Ningú no té en compte, això no obstant, que quan parla d’Israel Saramago pensa en Jahvè, déu rancorós i feroç’, i en aquest sentit no resulta més antisemita que anticristià, ja que per a cada religió intenta passar comptes amb Déu –que, s’anomene com s’anomene en els distints idiomes, li cau rematadament malament.”
Saramago, més que odiar Jahvè, odia el poble que va crear Déu, sembla, del no-res: “Els comptes amb Déu no són definitius però sí amb els homes que l’inventaren.” Odia el poble del Llibre i odia el Llibre: “Em resulta difícil de comprendre com el poble jueu ha fet de l’Antic Testament el seu llibre sagrat. Això és un doll d’absurds que un home sol seria incapaç d’inventar: van caldre generacions i generacions per a produir aquell monstre.” L’antisemitisme és una passió que, combinada amb la megalomania, et porta inexorablement a fer el ridícul. Pot haver-hi res tan irrisori com un premi Nobel de literatura titllant de monstruosos els llibres dels Salms, el Càntic dels Càntics, el llibre de Job, l’Eclesiastès, els llibres dels Macabeus, els llibres dels Profetes… el fèrtil humus de bona part de la millor literatura universal?
Amb qui Saramago manté un contenciós existencial és amb el poble d’Israel i no tant amb el Déu d’Israel –i menys amb els seu plagi cristià (“El Déu dels cristians no és aquest Jahvè”) i no diguem musulmà: Al·là i l’Alcorà són intocables per al selectiu ateu. Un bregós cos a cos –l’egòlatra baladrer contra el poble de Déu– que Saramago busca i no defuig: “I si els jueus reaccionen no em sorprendré, ja hi estic habituat.” Jahvè és un Déu rancorós i feroç perquè els jueus són un poble rancorós i feroç. Sí que és simpàtic, i grotesc, senyor Eco, aquest pallasso fosforescent d’odi. I ara torna a flamejar amb un nou llibre que es titula, fa riure de tan previsible, Caín, la marca del jueu. Només espere amb més ànsia la ressenya que en farà Vicent Alonso, traductor al català del jueu Montaigne i exsangüe entusiasta del blogger Saramago, l’antisemita simpàtic d’Eco.
José Saramago | Umberto Eco |
Umberto Eco troba la mar de simpàtic el Saramago més colèric i crepitant. O això diu al pròleg a l’edició italiana de l’abjecte El quadern de l’oracle lusità. Tan simpàtic que s’hi troba legitimat per a recordar-nos qui és José Saramago: tediós parabolista, recalcitrant estalinista, cursi teòleg autòlatra –“Déu és el silenci de l’Univers i l’home el crit que dóna sentit a aquest silenci”–, l’única autèntica veu d’esquerra de la galàxia –“L’esquerra no té la més mísera idea del món en què viu”–, ateu d’una incontinència atroç a l’hora de parlar de Déu. I d’un antisemitisme que intimidaria Voltaire –el seu principal mentor en l’odi al jueu. Amb profusió de simpatia, sens dubte, i també amb demolidora ironia, Eco, en “Un blogger anomenat Saramago”, ajusta les costures del descordat premi Nobel portuguès.
Sols hi posaria una objecció. Trobe que a l’hora de cosir-hi el pedaç antisemita, la seua agulla ha estat massa compassiva, complaent, al capdavall tergiversadora: “Ningú no té en compte, això no obstant, que quan parla d’Israel Saramago pensa en Jahvè, déu rancorós i feroç’, i en aquest sentit no resulta més antisemita que anticristià, ja que per a cada religió intenta passar comptes amb Déu –que, s’anomene com s’anomene en els distints idiomes, li cau rematadament malament.”
Saramago, més que odiar Jahvè, odia el poble que va crear Déu, sembla, del no-res: “Els comptes amb Déu no són definitius però sí amb els homes que l’inventaren.” Odia el poble del Llibre i odia el Llibre: “Em resulta difícil de comprendre com el poble jueu ha fet de l’Antic Testament el seu llibre sagrat. Això és un doll d’absurds que un home sol seria incapaç d’inventar: van caldre generacions i generacions per a produir aquell monstre.” L’antisemitisme és una passió que, combinada amb la megalomania, et porta inexorablement a fer el ridícul. Pot haver-hi res tan irrisori com un premi Nobel de literatura titllant de monstruosos els llibres dels Salms, el Càntic dels Càntics, el llibre de Job, l’Eclesiastès, els llibres dels Macabeus, els llibres dels Profetes… el fèrtil humus de bona part de la millor literatura universal?
Amb qui Saramago manté un contenciós existencial és amb el poble d’Israel i no tant amb el Déu d’Israel –i menys amb els seu plagi cristià (“El Déu dels cristians no és aquest Jahvè”) i no diguem musulmà: Al·là i l’Alcorà són intocables per al selectiu ateu. Un bregós cos a cos –l’egòlatra baladrer contra el poble de Déu– que Saramago busca i no defuig: “I si els jueus reaccionen no em sorprendré, ja hi estic habituat.” Jahvè és un Déu rancorós i feroç perquè els jueus són un poble rancorós i feroç. Sí que és simpàtic, i grotesc, senyor Eco, aquest pallasso fosforescent d’odi. I ara torna a flamejar amb un nou llibre que es titula, fa riure de tan previsible, Caín, la marca del jueu. Només espere amb més ànsia la ressenya que en farà Vicent Alonso, traductor al català del jueu Montaigne i exsangüe entusiasta del blogger Saramago, l’antisemita simpàtic d’Eco.
José Saramago | Umberto Eco |
Comparte esta publicación
Suscríbete a nuestro boletín
Recibe toda la actualidad en cultura y ocio, de la ciudad de Valencia