Tot nacio­na­lis­me és tòxic, alta- ment peri­llós. Els nacio­na­lis­tes són sem­pre els altres –bas­cos i, sobre­tot, cata­lans. L’excitat neo­e­s­­pa- nyo­lis­me no és un nacio­na­lis­me. És la civi­litza­ció enfron­ta­da a un desa­fiant tri- balis­me feni­ci pro­cliu a la vio­lèn­cia i el racis­me. Heus ací, en sín­te­si no mas­sa esque­mà­ti­ca, el dis­curs auto­­le­­gi- tima- dor, auto­glo­ri­fi­ca­dor que pro­di­guen, des de fa anys, elo­qüents i esbar­ze­rats neo- jaco­bins com Fer­nan­do Sava­ter, Arca­di Espa­da o Mario Var­gas Llo­sa, i que tant d’èxit ha asso­lit entre taxis­tes i més influents semi-il·lustrats de l’espanyo- lis­me més des­acom­ple­xat. En un món d’estats-nacions, la molt nacio­na­lis­ta Espan­ya és l’única nació sen­se naci- ona­lis­me d’estat, sen­se nacio­na­lis­tes espan­yols. “Pas besoin d’aller au cine- ma!”, que s’exclamava Mer­cè Rodo­re­da davant d’una situa­ció gro­tes­ca.

Can­di­dat nacio­na­lis­ta a la pre­si­dèn­cia de la repú­bli­ca de la ultra­na­cio­na­lis­ta dre­ta perua­na. Orgu­llós mas­ca­ró de proa del lobby polí­tic neo­es­pan­yo­lis­ta que patro­ne­ja Fer­nan­do Sava­ter i que té en la repu­tada Rosa Díez la veu popu- lis­ta del seu amo orte­guià. Debel·lador obses­siu i de barra lliu­re del nacio­­na- lis­me cata­là, aquell irri­tant tumor a con- lle­var, si no a extir­par. Solem­ne i rotund defen­sor de la His­pa­ni­dad… Pel que fa a nacio­na­lis­me, el Nobel Var­gas Llo­sa és un neo­con­vers jaco­bí pan­his­pà­nic –un Blas­co Ibá­­ñez-1909 peruà.

En el seu deli­ri nega­cio­nis­ta del nacio- nalis­me que l’impregna fins al moll dels ossos, Var­gas va arri­bar a sos­te­nir que Orte­ga y Gas­set no era nacio­na­lis­ta. Si ell no és nacio­na­lis­ta, com ho ha de ser el Maes­tro? Orte­ga: “el-que-lo- había-dicho-ya-antes-que-Hei­­de­g­­ger” de Mar­­tín-San­­tos. Pre o post hei­deg­ge­rià, Orte­ga y Gas­set és el més ale­many i saque­jat teò­ric del nacio­na­lis­me espa- nyol –per l’esquerra i per la dre­ta i, no cal dir-ho, per l’extrema esque­rra de l’extrema dre­ta.

Si una cosa no és Orte­ga és pan- his­pà­nic –si més no, en la inti­mi­tat. Por­tu­gal, 1944. 9 de juny. Casa de Mir­cea Elía­de, aquell xaman fei­xis­ta roma­nès. Orte­ga hi és el con­vi­dat d’honor i té un dia luci­dís­sim segons repor­ta l’amfitrió: “Admi­ra­bles obser- vacions sobre la mude­sa dels pobles sud-ame­­ri­­cans. ‘Escriuen en espan­yol però no el par­len per­què no tenen res a dir, per­què, segons que ja va veu­re Hegel, el con­ti­nent sud-ame­­ri­­cà té una fau­na dèbil per­què allí no es pot anar més enllà de la pre­hi­s­­tò- ria’”. Pre­his­tò­ric Var­gas Llo­sa, segons Orte­ga y Gas­set, el Maes­tro no poc nacio­na­lis­ta.

Var­gas Llo­sa va decan­tar defi­ni­ti­va­ment el seu tre­ba­llat Nobel de lite­ra­tu­ra el feliç dia en què es va foto­gra­fiar a Gaza envol­tat de tres enca­putxats pre­to­rians amb kalàix­ni­kov de Hamàs, un Sen­de­ro Lumi­no­so isla­mis­ta. Israel, com la mar d’Eurípides, ren­ta tota la bru­tí­cia huma- na.

A Juan Goy­ti­so­lo li fa por Israel. Al seu Pig­ma­lió, Jean Genet, tam­bé: “Els jueus són el poble més tene­brós de la terra”, tre­mo­la­va esfe­reït el lum­­pen- dan­di, sen­se per això dei­xar de robar la inci­ta­ció al pogrom a Vol­tai­re, un pore­gós canò­nic.

Mai­gret con­si­de­ra que els jueus tenen els peus deli­cats. Potser de tant de fugir dels pore­go­sos. Siga com siga, ens cons­ta que el jueu Chomsky té el peus des­tros­sats de tant d’escriure, comis­sa­ri.

“Je bois sys­té­ma­ti­que­ment pour oublier les amis de ma fem­me” can­ta­va, amb la seua inse­pa­ra­ble trom­pe­ta a la mà i ama­rat d’alcohol, el pro­teic i mer­­cu- rial Boris Vian, sen­se aca­bar d’oblidar J. P. Sar­tre, l’enemic més ines­pe­rat i cruel –per lleig. Ni huma­nis­me ni no huma­nis­me, l’existencialisme és un afro­di­síac.

“Jo ja esti­ma­va les estrangeres,/ quan era un xiquet.” Des­prés de la mort de la seua estran­ge­ra espo­­sa-heu­­ra, vam saber que Louis Ara­gon, de cria­­tu- ra, potser tam­bé esti­ma­va els estran- gers. Elsa Trio­let, l’armari arra­pa­dís de l’exquisit poe­ta i crà­pu­la esta­li­nis­ta Ara­gon.

L’esteta sifi­lí­tic Bau­de­lai­re feia l’amor amb guants, segons que ens con­ta J. P. Sar­tre. Un toc d’elegància, cer­ta­ment, tot i que d’escàs valor per a la pro­tec­ció pro­fi­làc­ti­ca de “mon ange et ma pas­­si- on”. Ô reine des crue­lles, Bau­de­lai­re.

Ho diu el Tal­mud i del Tal­mud, a vega- des, cal fer-ne cas: en el més enllà ens jut­ja­ran pels plaers que hem dei­xat anar.

Tot nacio­na­lis­me és tòxic, alta- ment peri­llós. Els nacio­na­lis­tes són sem­pre els altres –bas­cos i, sobre­tot, cata­lans. L’excitat neo­e­s­­pa- nyo­lis­me no és un nacio­na­lis­me. És la civi­litza­ció enfron­ta­da a un desa­fiant tri- balis­me feni­ci pro­cliu a la vio­lèn­cia i el racis­me. Heus ací, en sín­te­si no mas­sa esque­mà­ti­ca, el dis­curs auto­­le­­gi- tima- dor, auto­glo­ri­fi­ca­dor que pro­di­guen, des de fa anys, elo­qüents i esbar­ze­rats neo- jaco­bins com Fer­nan­do Sava­ter, Arca­di Espa­da o Mario Var­gas Llo­sa, i que tant d’èxit ha asso­lit entre taxis­tes i més influents semi-il·lustrats de l’espanyo- lis­me més des­acom­ple­xat. En un món d’estats-nacions, la molt nacio­na­lis­ta Espan­ya és l’única nació sen­se naci- ona­lis­me d’estat, sen­se nacio­na­lis­tes espan­yols. “Pas besoin d’aller au cine- ma!”, que s’exclamava Mer­cè Rodo­re­da davant d’una situa­ció gro­tes­ca.

Can­di­dat nacio­na­lis­ta a la pre­si­dèn­cia de la repú­bli­ca de la ultra­na­cio­na­lis­ta dre­ta perua­na. Orgu­llós mas­ca­ró de proa del lobby polí­tic neo­es­pan­yo­lis­ta que patro­ne­ja Fer­nan­do Sava­ter i que té en la repu­tada Rosa Díez la veu popu- lis­ta del seu amo orte­guià. Debel·lador obses­siu i de barra lliu­re del nacio­­na- lis­me cata­là, aquell irri­tant tumor a con- lle­var, si no a extir­par. Solem­ne i rotund defen­sor de la His­pa­ni­dad… Pel que fa a nacio­na­lis­me, el Nobel Var­gas Llo­sa és un neo­con­vers jaco­bí pan­his­pà­nic –un Blas­co Ibá­­ñez-1909 peruà.

En el seu deli­ri nega­cio­nis­ta del nacio- nalis­me que l’impregna fins al moll dels ossos, Var­gas va arri­bar a sos­te­nir que Orte­ga y Gas­set no era nacio­na­lis­ta. Si ell no és nacio­na­lis­ta, com ho ha de ser el Maes­tro? Orte­ga: “el-que-lo- había-dicho-ya-antes-que-Hei­­de­g­­ger” de Mar­­tín-San­­tos. Pre o post hei­deg­ge­rià, Orte­ga y Gas­set és el més ale­many i saque­jat teò­ric del nacio­na­lis­me espa- nyol –per l’esquerra i per la dre­ta i, no cal dir-ho, per l’extrema esque­rra de l’extrema dre­ta.

Si una cosa no és Orte­ga és pan- his­pà­nic –si més no, en la inti­mi­tat. Por­tu­gal, 1944. 9 de juny. Casa de Mir­cea Elía­de, aquell xaman fei­xis­ta roma­nès. Orte­ga hi és el con­vi­dat d’honor i té un dia luci­dís­sim segons repor­ta l’amfitrió: “Admi­ra­bles obser- vacions sobre la mude­sa dels pobles sud-ame­­ri­­cans. ‘Escriuen en espan­yol però no el par­len per­què no tenen res a dir, per­què, segons que ja va veu­re Hegel, el con­ti­nent sud-ame­­ri­­cà té una fau­na dèbil per­què allí no es pot anar més enllà de la pre­hi­s­­tò- ria’”. Pre­his­tò­ric Var­gas Llo­sa, segons Orte­ga y Gas­set, el Maes­tro no poc nacio­na­lis­ta.

Var­gas Llo­sa va decan­tar defi­ni­ti­va­ment el seu tre­ba­llat Nobel de lite­ra­tu­ra el feliç dia en què es va foto­gra­fiar a Gaza envol­tat de tres enca­putxats pre­to­rians amb kalàix­ni­kov de Hamàs, un Sen­de­ro Lumi­no­so isla­mis­ta. Israel, com la mar d’Eurípides, ren­ta tota la bru­tí­cia huma- na.

A Juan Goy­ti­so­lo li fa por Israel. Al seu Pig­ma­lió, Jean Genet, tam­bé: “Els jueus són el poble més tene­brós de la terra”, tre­mo­la­va esfe­reït el lum­­pen- dan­di, sen­se per això dei­xar de robar la inci­ta­ció al pogrom a Vol­tai­re, un pore­gós canò­nic.

Mai­gret con­si­de­ra que els jueus tenen els peus deli­cats. Potser de tant de fugir dels pore­go­sos. Siga com siga, ens cons­ta que el jueu Chomsky té el peus des­tros­sats de tant d’escriure, comis­sa­ri.

“Je bois sys­té­ma­ti­que­ment pour oublier les amis de ma fem­me” can­ta­va, amb la seua inse­pa­ra­ble trom­pe­ta a la mà i ama­rat d’alcohol, el pro­teic i mer­­cu- rial Boris Vian, sen­se aca­bar d’oblidar J. P. Sar­tre, l’enemic més ines­pe­rat i cruel –per lleig. Ni huma­nis­me ni no huma­nis­me, l’existencialisme és un afro­di­síac.

“Jo ja esti­ma­va les estrangeres,/ quan era un xiquet.” Des­prés de la mort de la seua estran­ge­ra espo­­sa-heu­­ra, vam saber que Louis Ara­gon, de cria­­tu- ra, potser tam­bé esti­ma­va els estran- gers. Elsa Trio­let, l’armari arra­pa­dís de l’exquisit poe­ta i crà­pu­la esta­li­nis­ta Ara­gon.

L’esteta sifi­lí­tic Bau­de­lai­re feia l’amor amb guants, segons que ens con­ta J. P. Sar­tre. Un toc d’elegància, cer­ta­ment, tot i que d’escàs valor per a la pro­tec­ció pro­fi­làc­ti­ca de “mon ange et ma pas­­si- on”. Ô reine des crue­lles, Bau­de­lai­re.

Ho diu el Tal­mud i del Tal­mud, a vega- des, cal fer-ne cas: en el més enllà ens jut­ja­ran pels plaers que hem dei­xat anar.