Tot nacionalisme és tòxic, alta- ment perillós. Els nacionalistes són sempre els altres –bascos i, sobretot, catalans. L’excitat neoespa- nyolisme no és un nacionalisme. És la civilització enfrontada a un desafiant tri- balisme fenici procliu a la violència i el racisme. Heus ací, en síntesi no massa esquemàtica, el discurs autolegi- tima- dor, autoglorificador que prodiguen, des de fa anys, eloqüents i esbarzerats neo- jacobins com Fernando Savater, Arcadi Espada o Mario Vargas Llosa, i que tant d’èxit ha assolit entre taxistes i més influents semi-il·lustrats de l’espanyo- lisme més desacomplexat. En un món d’estats-nacions, la molt nacionalista Espanya és l’única nació sense naci- onalisme d’estat, sense nacionalistes espanyols. “Pas besoin d’aller au cine- ma!”, que s’exclamava Mercè Rodoreda davant d’una situació grotesca.
Candidat nacionalista a la presidència de la república de la ultranacionalista dreta peruana. Orgullós mascaró de proa del lobby polític neoespanyolista que patroneja Fernando Savater i que té en la reputada Rosa Díez la veu popu- lista del seu amo orteguià. Debel·lador obsessiu i de barra lliure del naciona- lisme català, aquell irritant tumor a con- llevar, si no a extirpar. Solemne i rotund defensor de la Hispanidad… Pel que fa a nacionalisme, el Nobel Vargas Llosa és un neoconvers jacobí panhispànic –un Blasco Ibáñez-1909 peruà.
En el seu deliri negacionista del nacio- nalisme que l’impregna fins al moll dels ossos, Vargas va arribar a sostenir que Ortega y Gasset no era nacionalista. Si ell no és nacionalista, com ho ha de ser el Maestro? Ortega: “el-que-lo- había-dicho-ya-antes-que-Heidegger” de Martín-Santos. Pre o post heideggerià, Ortega y Gasset és el més alemany i saquejat teòric del nacionalisme espa- nyol –per l’esquerra i per la dreta i, no cal dir-ho, per l’extrema esquerra de l’extrema dreta.
Si una cosa no és Ortega és pan- hispànic –si més no, en la intimitat. Portugal, 1944. 9 de juny. Casa de Mircea Elíade, aquell xaman feixista romanès. Ortega hi és el convidat d’honor i té un dia lucidíssim segons reporta l’amfitrió: “Admirables obser- vacions sobre la mudesa dels pobles sud-americans. ‘Escriuen en espanyol però no el parlen perquè no tenen res a dir, perquè, segons que ja va veure Hegel, el continent sud-americà té una fauna dèbil perquè allí no es pot anar més enllà de la prehistò- ria’”. Prehistòric Vargas Llosa, segons Ortega y Gasset, el Maestro no poc nacionalista.
Vargas Llosa va decantar definitivament el seu treballat Nobel de literatura el feliç dia en què es va fotografiar a Gaza envoltat de tres encaputxats pretorians amb kalàixnikov de Hamàs, un Sendero Luminoso islamista. Israel, com la mar d’Eurípides, renta tota la brutícia huma- na.
A Juan Goytisolo li fa por Israel. Al seu Pigmalió, Jean Genet, també: “Els jueus són el poble més tenebrós de la terra”, tremolava esfereït el lumpen- dandi, sense per això deixar de robar la incitació al pogrom a Voltaire, un poregós canònic.
Maigret considera que els jueus tenen els peus delicats. Potser de tant de fugir dels poregosos. Siga com siga, ens consta que el jueu Chomsky té el peus destrossats de tant d’escriure, comissari.
“Je bois systématiquement pour oublier les amis de ma femme” cantava, amb la seua inseparable trompeta a la mà i amarat d’alcohol, el proteic i mercu- rial Boris Vian, sense acabar d’oblidar J. P. Sartre, l’enemic més inesperat i cruel –per lleig. Ni humanisme ni no humanisme, l’existencialisme és un afrodisíac.
“Jo ja estimava les estrangeres,/ quan era un xiquet.” Després de la mort de la seua estrangera esposa-heura, vam saber que Louis Aragon, de criatu- ra, potser també estimava els estran- gers. Elsa Triolet, l’armari arrapadís de l’exquisit poeta i cràpula estalinista Aragon.
L’esteta sifilític Baudelaire feia l’amor amb guants, segons que ens conta J. P. Sartre. Un toc d’elegància, certament, tot i que d’escàs valor per a la protecció profilàctica de “mon ange et ma passi- on”. Ô reine des cruelles, Baudelaire.
Ho diu el Talmud i del Talmud, a vega- des, cal fer-ne cas: en el més enllà ens jutjaran pels plaers que hem deixat anar.
Tot nacionalisme és tòxic, alta- ment perillós. Els nacionalistes són sempre els altres –bascos i, sobretot, catalans. L’excitat neoespa- nyolisme no és un nacionalisme. És la civilització enfrontada a un desafiant tri- balisme fenici procliu a la violència i el racisme. Heus ací, en síntesi no massa esquemàtica, el discurs autolegi- tima- dor, autoglorificador que prodiguen, des de fa anys, eloqüents i esbarzerats neo- jacobins com Fernando Savater, Arcadi Espada o Mario Vargas Llosa, i que tant d’èxit ha assolit entre taxistes i més influents semi-il·lustrats de l’espanyo- lisme més desacomplexat. En un món d’estats-nacions, la molt nacionalista Espanya és l’única nació sense naci- onalisme d’estat, sense nacionalistes espanyols. “Pas besoin d’aller au cine- ma!”, que s’exclamava Mercè Rodoreda davant d’una situació grotesca.
Candidat nacionalista a la presidència de la república de la ultranacionalista dreta peruana. Orgullós mascaró de proa del lobby polític neoespanyolista que patroneja Fernando Savater i que té en la reputada Rosa Díez la veu popu- lista del seu amo orteguià. Debel·lador obsessiu i de barra lliure del naciona- lisme català, aquell irritant tumor a con- llevar, si no a extirpar. Solemne i rotund defensor de la Hispanidad… Pel que fa a nacionalisme, el Nobel Vargas Llosa és un neoconvers jacobí panhispànic –un Blasco Ibáñez-1909 peruà.
En el seu deliri negacionista del nacio- nalisme que l’impregna fins al moll dels ossos, Vargas va arribar a sostenir que Ortega y Gasset no era nacionalista. Si ell no és nacionalista, com ho ha de ser el Maestro? Ortega: “el-que-lo- había-dicho-ya-antes-que-Heidegger” de Martín-Santos. Pre o post heideggerià, Ortega y Gasset és el més alemany i saquejat teòric del nacionalisme espa- nyol –per l’esquerra i per la dreta i, no cal dir-ho, per l’extrema esquerra de l’extrema dreta.
Si una cosa no és Ortega és pan- hispànic –si més no, en la intimitat. Portugal, 1944. 9 de juny. Casa de Mircea Elíade, aquell xaman feixista romanès. Ortega hi és el convidat d’honor i té un dia lucidíssim segons reporta l’amfitrió: “Admirables obser- vacions sobre la mudesa dels pobles sud-americans. ‘Escriuen en espanyol però no el parlen perquè no tenen res a dir, perquè, segons que ja va veure Hegel, el continent sud-americà té una fauna dèbil perquè allí no es pot anar més enllà de la prehistò- ria’”. Prehistòric Vargas Llosa, segons Ortega y Gasset, el Maestro no poc nacionalista.
Vargas Llosa va decantar definitivament el seu treballat Nobel de literatura el feliç dia en què es va fotografiar a Gaza envoltat de tres encaputxats pretorians amb kalàixnikov de Hamàs, un Sendero Luminoso islamista. Israel, com la mar d’Eurípides, renta tota la brutícia huma- na.
A Juan Goytisolo li fa por Israel. Al seu Pigmalió, Jean Genet, també: “Els jueus són el poble més tenebrós de la terra”, tremolava esfereït el lumpen- dandi, sense per això deixar de robar la incitació al pogrom a Voltaire, un poregós canònic.
Maigret considera que els jueus tenen els peus delicats. Potser de tant de fugir dels poregosos. Siga com siga, ens consta que el jueu Chomsky té el peus destrossats de tant d’escriure, comissari.
“Je bois systématiquement pour oublier les amis de ma femme” cantava, amb la seua inseparable trompeta a la mà i amarat d’alcohol, el proteic i mercu- rial Boris Vian, sense acabar d’oblidar J. P. Sartre, l’enemic més inesperat i cruel –per lleig. Ni humanisme ni no humanisme, l’existencialisme és un afrodisíac.
“Jo ja estimava les estrangeres,/ quan era un xiquet.” Després de la mort de la seua estrangera esposa-heura, vam saber que Louis Aragon, de criatu- ra, potser també estimava els estran- gers. Elsa Triolet, l’armari arrapadís de l’exquisit poeta i cràpula estalinista Aragon.
L’esteta sifilític Baudelaire feia l’amor amb guants, segons que ens conta J. P. Sartre. Un toc d’elegància, certament, tot i que d’escàs valor per a la protecció profilàctica de “mon ange et ma passi- on”. Ô reine des cruelles, Baudelaire.
Ho diu el Talmud i del Talmud, a vega- des, cal fer-ne cas: en el més enllà ens jutjaran pels plaers que hem deixat anar.
