Olga Diego mostra «Jardín automata» en el Centre del Carme

 

L’artista alacantina Olga Diego recrea el «El Jardín de las Delicias» d’El Bosco en el Centre del Carme Cultura Contemporània de València. Amb més de 400 metres quadrats la
instal·lació d’Olga Diego que ocupa la Sala Dormitori, submergix al visitant en un paradís de llibertat creativa i sexual on el pecat de la carn de què advertia El Bosco és substituït ara pel plàstic, en una crítica al capitalisme i a la societat de consum. L’exposició titulada «Jardín Autómata» ha sigut presentada pel director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, acompanyat per l’artista, Olga Diego.

Pérez Pont ha explicat que “l’obra d’Olga Diego ens introduïx en una nova dimensió de l’art on les obres ja no sols es poden observar sinó que cobren vida i inclús respiren”. El director del Centre del Carme ha destacat la línia de treball d’Olga Diego, a cavall entre la
performance i la instal•lació escultòrica i ha recordat que la seua obra forma part de la naixent col•lecció d’Art Contemporani de la Generalitat Valenciana que també es pot veure en el centre de cultura contemporània al llarg d’aquest estiu.

Seria possible recrear el El Jardín de las Delicias d’El Bosco en una instal•lació d’escultures inflables i electròniques? Salvant les grans distàncies, açò és «Jardín Autómata»: una gegantina instal•lació formada per un centenar d’escultures inflables i electròniques inspirades en els bells, extravagants i suggeridors personatges d’El Bosco.

El punt focal que provoca la idea, és la «Cavalcada del desig» pintada en el panell central del tríptic. En ella, sers humans nus gaudeixen, junt amb animals de totes les espècies, d’un món de plaer sense límits. La luxúria representada de múltiples i inimaginables formes. Un món suggeridor on també trobem belles aus, peixos i fruits exòtics.

Aquest elements són els que també apareixen en «Jardín Autómata». Una orgia visual i creativa. Un laberint de grans cossos translúcids que suggerixen una existència màgica. “En la meua obra busque provocar una experiència. Tinc la sensació d’haver creat en la Sala Dormitori un xicotet microunivers. La peça s’activa quan l’espectador s’introduïx en ella, necessita entrar dins d’ella, recórrer-la, per a poder reconéixer a cada un dels personatges que es mouen i respiren com a sers vius al seu voltant”.

Diferents humanoides, quadrúpedes i personatges híbrids són suspesos en l’espai de la sala en una composició aèria i en continu moviment, mentres altres inflables es troben posats en el sòl recreant escenes més terrenals i libidinoses.

En aquest cossos translúcids, els seus motors, com a cors elèctrics, insuflen aire en el seu interior, marcant amb els seus ritmes una indesxifrable simfonia elèctrica. Llums led acaben de conformar els cossos i una pluja de cables i circuits electrònics es despengen des de les figures fins a posar-se en el sòl de la sala.

En l’obra d’Olga Diego és molt important l’electrònica: un laberint de cables connectats a un complex maquinari són els que donen vida a estos personatges.

Els personatges: humanoides de tots els gèneres, quadrúpedes senzills i mestissos, sers híbrids, dones de grans pits-antena, animals cap-globus, la girafa mutant, xic pardal amb ales-truita, ous i peixos amb cames, hermafrodites que volen, fruits amb tentacles, gossos de dos caps, pardals estranys d’ales adaptades, i un llarg etc.

No obstant això, darrere d’eixa obra d’El Bosco que tan atractiva ens resulta hui, trobem una crítica al pecat, a la luxúria que retrata. Profundament religiós, El Bosco pretenia mostrar les terribles conseqüències que succeirien a l’espècie humana si esta es deixava
seduir pels plaers de la carn.

Olga Diego reconeix que “hi ha una gran distància entre la seua intenció i el que hui en dia veiem en eixa obra. Un món suggeridor i idíl·lic, un inquietant paradís de llibertat. Actualment i sense cap dubte, un dels nostres majors pecats com a espècie humana no són els nostres desitjos sexuals (afortunadament ja més lliures). Convertits en una societat capitalista incapaç de modular un respecte pel medi ambient, patim d’un malbaratament desmesurat, i és en eixa luxúria consumista on mostrem el nostre immens pecat, el plàstic”.

Jardín Autómata ha suposat un repte constructiu, però també un insinuant paradís quant a les formes a crear” explica l’artista qui reconeix que treballa tensant els límits de l’artístic i el físic com en el seu últim treball a Londres en el que va estar 58 hores dibuixant sense parar. L’artista treballa entre la performance i la instal·lació creant artefactes artístics que li han permés inclús la possibilitat de volar en una busca de la major llibertat possible.

Valencia City

El pulso de la ciudad

No Comments Yet

Leave a Reply

Your email address will not be published.