L’ar­tis­ta ala­can­ti­na Olga Die­go recrea el “El Jar­dín de las Deli­cias” d’El Bos­co en el Cen­tre del Car­me Cul­tu­ra Con­tem­po­rà­nia de Valèn­cia. Amb més de 400 metres qua­drats la
instal·lació d’Ol­ga Die­go que ocu­pa la Sala Dor­mi­to­ri, sub­mer­gix al visi­tant en un para­dís de lli­ber­tat crea­ti­va i sexual on el pecat de la carn de què adver­tia El Bos­co és subs­ti­tuït ara pel plàs­tic, en una crí­ti­ca al capi­ta­lis­me i a la socie­tat de con­sum. L’ex­po­si­ció titu­la­da “Jar­dín Autó­ma­ta” ha sigut pre­sen­ta­da pel direc­tor del Cen­tre del Car­me, José Luis Pérez Pont, acom­pan­yat per l’ar­tis­ta, Olga Die­go.

Pérez Pont ha expli­cat que “l’o­bra d’Ol­ga Die­go ens intro­duïx en una nova dimen­sió de l’art on les obres ja no sols es poden obser­var sinó que cobren vida i inclús res­pi­ren”. El direc­tor del Cen­tre del Car­me ha des­ta­cat la línia de tre­ball d’Ol­ga Die­go, a cavall entre la
per­for­man­ce i la instal•lació escul­tò­ri­ca i ha recor­dat que la seua obra for­ma part de la nai­xent col•lecció d’Art Con­tem­po­ra­ni de la Gene­ra­li­tat Valen­cia­na que tam­bé es pot veu­re en el cen­tre de cul­tu­ra con­tem­po­rà­nia al llarg d’a­quest estiu.

Seria pos­si­ble recrear el El Jar­dín de las Deli­cias d’El Bos­co en una instal•lació d’es­cul­tu­res infla­bles i elec­trò­ni­ques? Sal­vant les grans dis­tàn­cies, açò és “Jar­dín Autó­ma­ta”: una gegan­ti­na instal•lació for­ma­da per un cen­te­nar d’es­cul­tu­res infla­bles i elec­trò­ni­ques ins­pi­ra­des en els bells, extra­va­gants i sug­ge­ri­dors per­so­nat­ges d’El Bos­co.

El punt focal que pro­vo­ca la idea, és la “Caval­ca­da del desig” pin­ta­da en el panell cen­tral del tríp­tic. En ella, sers humans nus gau­dei­xen, junt amb ani­mals de totes les espè­cies, d’un món de plaer sen­se límits. La luxú­ria repre­sen­ta­da de múl­ti­ples i inima­gi­na­bles for­mes. Un món sug­ge­ri­dor on tam­bé tro­bem belles aus, pei­xos i fruits exò­tics.

Aquest ele­ments són els que tam­bé apa­rei­xen en “Jar­dín Autó­ma­ta”. Una orgia visual i crea­ti­va. Un labe­rint de grans cos­sos trans­lú­cids que sug­ge­ri­xen una exis­tèn­cia màgi­ca. “En la meua obra bus­que pro­vo­car una expe­rièn­cia. Tinc la sen­sa­ció d’ha­ver creat en la Sala Dor­mi­to­ri un xico­tet micro­uni­vers. La peça s’ac­ti­va quan l’es­pec­ta­dor s’in­tro­duïx en ella, neces­si­ta entrar dins d’e­lla, recó­­rrer-la, per a poder reco­néi­xer a cada un dels per­so­nat­ges que es mouen i res­pi­ren com a sers vius al seu vol­tant”.

Dife­rents huma­noi­des, qua­drú­pe­des i per­so­nat­ges híbrids són sus­pe­sos en l’es­pai de la sala en una com­po­si­ció aèria i en con­ti­nu movi­ment, men­tres altres infla­bles es tro­ben posats en el sòl recreant esce­nes més terre­nals i libi­di­no­ses.

En aquest cos­sos trans­lú­cids, els seus motors, com a cors elèc­trics, insu­flen aire en el seu inte­rior, mar­cant amb els seus rit­mes una indes­xi­fra­ble sim­fo­nia elèc­tri­ca. Llums led aca­ben de con­for­mar els cos­sos i una plu­ja de cables i cir­cuits elec­trò­nics es des­pen­gen des de les figu­res fins a posar-se en el sòl de la sala.

En l’o­bra d’Ol­ga Die­go és molt impor­tant l’elec­trò­ni­ca: un labe­rint de cables con­nec­tats a un com­plex maqui­na­ri són els que donen vida a estos per­so­nat­ges.

Els per­so­nat­ges: huma­noi­des de tots els gène­res, qua­drú­pe­des sen­zills i mes­tis­sos, sers híbrids, dones de grans pits-ante­­na, ani­mals cap-glo­­bus, la gira­fa mutant, xic par­dal amb ales-trui­­ta, ous i pei­xos amb cames, her­ma­fro­di­tes que volen, fruits amb ten­ta­cles, gos­sos de dos caps, par­dals estranys d’a­les adap­ta­des, i un llarg etc.

No obs­tant això, darre­re d’ei­xa obra d’El Bos­co que tan atrac­ti­va ens resul­ta hui, tro­bem una crí­ti­ca al pecat, a la luxú­ria que retra­ta. Pro­fun­da­ment reli­giós, El Bos­co pre­te­nia mos­trar les terri­bles con­se­qüèn­cies que suc­cei­rien a l’es­pè­cie huma­na si esta es dei­xa­va
seduir pels plaers de la carn.

Olga Die­go reco­neix que “hi ha una gran dis­tàn­cia entre la seua inten­ció i el que hui en dia veiem en eixa obra. Un món sug­ge­ri­dor i idíl·lic, un inquie­tant para­dís de lli­ber­tat. Actual­ment i sen­se cap dub­te, un dels nos­tres majors pecats com a espè­cie huma­na no són els nos­tres desit­jos sexuals (afor­tu­na­da­ment ja més lliu­res). Con­ver­tits en una socie­tat capi­ta­lis­ta inca­paç de modu­lar un res­pec­te pel medi ambient, patim d’un mal­ba­ra­ta­ment des­me­su­rat, i és en eixa luxú­ria con­su­mis­ta on mos­trem el nos­tre immens pecat, el plàs­tic”.

“Jar­dín Autó­ma­ta ha supo­sat un rep­te cons­truc­tiu, però tam­bé un insi­nuant para­dís quant a les for­mes a crear” expli­ca l’ar­tis­ta qui reco­neix que tre­ba­lla ten­sant els límits de l’ar­tís­tic i el físic com en el seu últim tre­ball a Lon­dres en el que va estar 58 hores dibui­xant sen­se parar. L’ar­tis­ta tre­ba­lla entre la per­for­man­ce i la instal·lació creant arte­fac­tes artís­tics que li han per­més inclús la pos­si­bi­li­tat de volar en una bus­ca de la major lli­ber­tat pos­si­ble.