Morey pre­sen­ta un assaig audio­vi­sual que inda­ga en els vin­cles entre l’escultura barro­ca, l’escolta i les noves tec­no­lo­gies.

 

El Cen­tre del Car­me Cul­tu­ra Con­tem­po­rà­nia (CCCC) acull l’exposició «ANTONIO, JESÚS, MAGDALENA, MARÍA, NICOLÁS, TERESA» de l’artista mallor­quí Joan Morey. Es trac­ta d’una inves­ti­ga­ció que explo­ra les rela­cions entre la imat­ge­ria reli­gio­sa barro­ca, el poder de la veu i les for­mes de comu­ni­ca­ció actual.

La mos­tra, que es pot visi­tar en la sala Con­tra­forts fins al prò­xim 22 de novem­bre, és el resul­tat de la I Con­vo­ca­tò­ria Nacio­nal de Video­art LA MULTIKANAL, pro­mo­gu­da per la revis­ta d’arts visuals i cul­tu­ra con­tem­po­rà­nia MAKMA i l’Associació de Pro­fes­sio­nals per a l’Acció Cul­tu­ral Con­tem­po­rà­nia (APACC), amb el suport del Con­sor­ci de Museus de la Comu­ni­tat Valen­cia­na (CMCV).

L’exposició ha sigut pre­sen­ta­da este dime­cres pel dire­c­­tor-gerent del Con­sor­ci de Museus, Nico­lás Buge­da, jun­ta­ment amb l’artista Joan Morey i al direc­tor de MAKMA, Sal­va Torres.

Durant la seua inter­ven­ció, Buge­da ha assen­ya­lat la impor­tàn­cia de donar suport als artis­tes visuals no sola­ment a tra­vés d’iniciatives prò­pies sinó tam­bé “escol­tar i donar suport als pro­jec­tes que sor­gi­xen del mateix sec­tor artís­tic valen­cià, com en este cas, a par­tir de la pro­pos­ta de MAKMA”.

Així mateix, ha indi­cat que esta ini­cia­ti­va, pio­ne­ra a Espan­ya, “situa Valèn­cia en rela­ció amb el con­text de l’art en el nos­tre país i dels nous llen­guat­ges de la con­tem­po­ra­neï­tat”. “En l’actualitat, és com­pli­cat dis­so­ciar l’àmbit audio­vi­sual i el video­art de la crea­ció actual, siga com una ferra­men­ta o com la matei­xa for­ma d’expressió dels artis­tes, i això es deu, en part, al fet que el món audio­vi­sual és la for­ma de comu­ni­ca­ció del pre­sent”, ha afir­mat.

“Pre­ci­sa­ment, Morey ens par­la d’això en la seua obra, rei­vin­di­cant la lli­ber­tat de comu­ni­ca­ció cap a l’exterior, cap als altres, però tam­bé cap a nosal­tres matei­xos. Per això, hi ha la seua mira­da cap a la ico­no­gra­fia clàs­si­ca, cap al mis­ti­cis­me com a mane­ra de girar la mira­da cap al nos­tre inte­rior”, ha expli­cat.

Per part seua, Sal­va Torres ha agraït al Con­sor­ci de Museus que haja sigut l’única ins­ti­tu­ció públi­ca a Espan­ya que dedi­que espai al video­art. “Un pro­jec­te com el nos­tre, que parei­xia neces­sa­ri i inter­es­sant, es podia que­dar en el calaix si no hi ha una ins­ti­tu­ció públi­ca, com ha sigut en este cas el Con­sor­ci de Museus, que ha apos­tat deci­di­da­ment per ell”.

Dià­leg entre patri­mo­ni i expe­rièn­cia con­tem­po­rà­nia

En un con­text mar­cat per les noves tec­no­lo­gies de media­ció, con­flic­tes glo­bals i dis­pu­tes al vol­tant de qui pot par­lar i ser escol­tat, la pro­pos­ta de Joan Morey posa en dià­leg el patri­mo­ni his­tò­ric amb l’experiència con­tem­po­rà­nia a tra­vés d’un con­junt d’escultures barro­ques de caràc­ter reli­giós i dels pro­ce­di­ments audio­vi­suals expe­ri­men­tals des­en­rotllats per José Val del Omar per a la seua pel·lícula Fue­go en Cas­ti­lla (1958–1960).

El pro­jec­te es plan­te­ja com un “assaig audio­vi­sual per a una veu absent” que par­tix de figu­res reli­gio­ses con­ver­ti­des en dis­po­si­tius de comu­ni­ca­ció per a refle­xio­nar sobre els meca­nis­mes mit­ja­nçant els quals s’atribuïxen auto­ri­tat, legi­ti­mi­tat i capa­ci­tat de repre­sen­ta­ció a deter­mi­nats cos­sos i dis­cur­sos.

A tra­vés de la per­for­man­ce i el llen­guat­ge audio­vi­sual, Morey tras­lla­da les posi­cions i ges­tos de les escul­tu­res clàs­si­ques al cos dels intèr­prets, situant-los en el llin­dar de la par­la. La veu es con­ver­tix així en una cons­truc­ció tec­no­lò­gi­ca i narra­ti­va, però tam­bé en un espai de nego­cia­ció entre pre­sèn­cia, repre­sen­ta­ció i agèn­cia.

En la sala, l’obra es pre­sen­ta com un díp­tic de vídeo for­mat per qua­tre esce­nes inter­con­nec­ta­des, els pro­ta­go­nis­tes de les quals encar­nen escul­tu­res reli­gio­ses mit­ja­nçant exer­ci­cis de con­trol, memò­ria cor­po­ral i resis­tèn­cia físi­ca, tras­lla­dant al pro­pi cos les posi­cions i ges­tos fixats en les imat­ges fins a l’esgotament.

En sot­me­tre estos cos­sos a una nova media­ció a tra­vés de la càme­ra i la inter­ven­ció de l’artista, s’activa un pro­cés de resig­ni­fi­ca­ció en la qual la imat­ge his­tò­ri­ca dei­xa d’aparéixer com un objec­te fix per a con­­ve­r­­tir-se en una cosa que pot ser habi­ta­da, trans­for­ma­da i tor­na­da a escol­tar.

Les escul­tu­res tria­des per al pro­jec­te, con­ser­va­des en el Museu Nacio­nal d’Escultura de Valla­do­lid, es corres­po­nen amb sant Anto­ni Abat, sant Nico­lau de Tolen­tino, Mag­da­le­na peni­tent, Maria Egip­cía­ca, Crist jacent i San­ta Tere­sa de Jesús.

En el vídeo, els ele­ments de con­nec­ti­vi­tat amb la fe, la reli­gió, amb l’imaginari cris­tià han sigut subs­ti­tuïts per les pan­ta­lles. En para­ules de Morey, “els telè­fons intel·ligents són els nos­tres tutors, els nos­tres nous guies, ideo­lo­gies que ens per­me­ten con­nec­tar amb altres per­so­nes, llocs o con­tex­tos”.

“Si apro­fun­dim en la peça apa­rei­xen eixes posi­cions un poc més polí­ti­ques en rela­ció amb la para­ula o la capa­ci­tat de par­la. Tin­dre el pri­vi­le­gi de comu­ni­ca­ció estàn­dard i par­lar de les diver­si­tats de comu­ni­ca­ció com, per exem­ple, per què qües­tio­nem que Tere­sa de Jesús es comu­ni­que com una mèdium amb un ésser suprem o que una per­so­na es puga comu­ni­car amb nosal­tres amb una veu arti­fi­cial o sin­tè­ti­ca, quan té una difi­cul­tat físi­ca per a la par­la. Estos salts de segles em ser­vi­xen com a artis­ta per a crear, espe­cu­lar, pen­sar i no deci­dir donar una con­clu­sió sinó donar un tes­ti­mo­ni per a poder con­ti­nuar con­ver­sant”, ha expli­cat l’artista.