Carles Alberola signa i dirigeix este espectacle que protagonitza junt amb Alfred Picó, una proposta meta teatral en la que els dos populars intèrprets es claven a la pell d’una antiga parella còmica que es retroba 10 anys després de la seua ruptura per a fer la que tal volta siga la seua darrera actuació.

Carles Alberola i Alfred Picó.
L’Horta Teatre produeix este muntatge inclòs a la celebració del cinquanta aniversari de la companyia i que suposa la desena ocasió en que Alberola i Picó comparteixen escenari. Amb referents estètics de còmics del cinema mut com Laurel i Hardy, l’obra reivindica als actors anònims i la felicitat que creen.
Del 8 al 26 de novembre, l’espectacle s’estrena a València després d’una breu gira per algunes localitats de la Comunitat, fent rodar l’engranatge d’una història que defensa les segones oportunitats, l’opció de mirar endavant amb allò que ens uneix, en compte de quedar-se amb el que ens separa.
“Només val la pena allò que val la pena” diu una de les cançons de L’últim ball, el nou espectacle de L’Horta Teatre en el que Carles Alberola i Alfred Picó pugen a l’escenari per a reivindicar la felicitat que aporta dedicar-se al que t’agrada — en el cas dels personatges que interpreten, actuar- vinga o no acompanyat d’èxit.
El Teatre Talia acull del 8 al 26 de novembre l’estrena a València d’esta nova proposta amb la qual la veterana companyia L’Horta Teatre celebra el seu cinquanta aniversari. Una onomàstica que està donant-li molts motius d’alegria, com ara haver rebut el Premio Nacional de Artes Escénicas para la Infancia y la Juventud 2023. O haver vist reconegut com a Millor Espectacle Familiar la seua obra Croma als Premis de les Artes Escèniques de l’IVC 2023.
“És un autèntic luxe perquè estàs compartint escenari amb l’autor i director de l’obra, res pot anar malament”
“Li vaig proposar a Carles fer un muntatge abans de la pandèmia. Però diversos motius anaren retardant-lo”, explica Picó, qui està convençut que la nova obra dona continuïtat a la línia per a adults que han tingut als darrers anys amb títols com L’electe, signada per Ramón Madaula; o Família normal, escrita per Pau Pons. “Va crear aquesta història i em va proposar que la interpretàrem junts, cosa que és un autèntic luxe perquè estàs compartint escenari amb l’autor i director de l’obra, res pot anar malament”, comenta Picó, productor i coprotagonista d’esta comèdia.

Els protagonistes a les portes del Talia
Edadisme, arts escèniques, felicitat i segones oportunitats
Conta la història de dos velles glòries del teatre valencià que, després de 10 anys sense actuar junts, reben la proposta de participar en un homenatge pòstum a un company de professió. Van sorgint afinitats i diferències entre tots dos conforme decideixen si eixir o no a l’escenari. Han tingut una evolució molt distinta després de separar-se i l’un ja està retirat una volta havia remuntat un poc a la seua trajectòria, mentre que l’altre refusa de baixar de l’escenari, tot i que malviu, sense arribar a ser un actor d’èxit.
“Son persones que estimen tant el que fan que només son feliços dalt de les taules. I ho transmeten, donant felicitat als espectadors. Al final, esta història parla de la interpretació i de les arts escèniques, però pot identificar-se amb ella qualsevol persona amb qualsevol professió, sempre que li done sentit a la seua vida”.
Un altre tema és l’edadisme, el fet que es faça fora de l’àmbit laboral i de decisió a les persones de major edat, invisibilitzant una part de la societat amb una rica experiència, que encara té molt que aportar. Per últim, l’espectacle també parla de les relacions trencades per una paraula mal dita, per un decisió equivocada. “Qui no ha tingut una disputa familiar, diferències amb els seus amics o un problema al treball? Pensem que molts poden veure’s reflectits a esta parella d’actors que ja no s’entén. Però que, conforme avança la funció, va recordant tot els que els unia”, explica l’autor i director de L’últim ball, donant importància al missatge de que sempre existeix la possibilitat d’oblidar les errades, de corregir les males decisions, de mirar junts al futur, basant-se en allò que compartim més que en el que ens separa.
“Vivim en una societat cada volta més confrontada, més polaritzada. Sembla que estar a favor d’una idea suposa estar necessàriament en contra d’un altra. I m’interessava molt mostrar a esta història que hi ha maneres d’apropar-se, de tornar-ho a intentar”, comenta Alberola.

Alfred Picó i Carles Alberola.
Una parella escènica des de fa més de 30 anys
Un dels atractius del nou espectacle que estarà del 8 al 26 de novembre al Teatre Talia és el joc meta teatral que proposa. Tot i ser dos dels noms més coneguts de l’escena valenciana, Alberola i Picó donen vida a dos actors que no han tingut massa oportunitats als grans teatres. “El món de les arts escèniques és curiós perquè pots omplir una sala d’un poble, per exemple, i sentir que les coses van molt bé. Però al dia següent anar al del costat i que només hi hagen 15 persones”, explica Picó. Des de l’humor, l’espectacle recrea les llums però també aquelles facetes menys lluents de tot el que envolta ser un apassionat de la interpretació i estar disposat a actuar tant a una casa de la cultura com a un escorxador.
“Hi ha gent que pot confondre els personatges amb nosaltres i està clar que tenim coses en comú. Per exemple, jo soc immensament feliç dalt d’un escenari. Se m´oblida tot el que puga haver a la meua vida real mentre dura la funció i gaudeix moltíssim de ser-ne un altre, amb experiències intenses. És un tipus de felicitat que no em dona res més”, confesa Alberola, qui comparteix actuació amb Picó per desena vegada.
“Des de 1991, amb O tu o res, hem viscut moltíssimes coses junts. Ens coneguérem a l’escola d’arts escèniques, hem treballat junts al teatre i a l’audiovisual, amb projectes de L’Horta Teatre però també d’Albena. En més de 30 anys de relació, ens coneixem tant que només amb mirar-nos ja sabem què va a fer l’altre. La confiança és total”, argumenta el director y autor de L’últim ball, qui s’ha rodejat d’un equip 100% valencià i d’una “qualitat extraordinària”.
Noèlia Pérez i Josep Zapater son els responsables de la composició i direcció musical. Ximo Rojo signa el disseny d’il·luminació. Monste Amenós, l’escenografia i un vestuari que pren com a referències les estreles còmiques del cine mut, com Laurel i Hardy o Buster Keaton. “A més, he tingut la sort de comptar amb Toni Agustí com ajudant de direcció per a veure tot allò que se t’escapa quan estàs actuant tu mateix, a l’escenari”, completa Alberola.
El muntatge arriba a València amb l’engranatge ben rodat. “Hem anat fent funcions a localitats com Sagunt, Alzira o Puçol, i cada volta va arrodonint-se un poquet més. Tots els espectacles creixen, van variant i millorant conforme més contacte tenen amb el públic. I, per ara, la resposta està sent molt bona”, explica Picó, citant les rialles que provoca esta divertida proposta, però també els moments més emotius de dos entranyables personatges que estan disposats a viure la vida com el teatre, fins que baixe el teló.
Comparte esta publicación
Suscríbete a nuestro boletín
Recibe toda la actualidad en cultura y ocio, de la ciudad de Valencia