m

Carles Alberola signa i dirigeix este espectacle que protagonitza junt amb Alfred Picó, una proposta meta teatral en la que els dos populars intèrprets es claven a la pell d’una antiga parella còmica que es retroba 10 anys després de la seua ruptura per a fer la que tal volta siga la seua darrera actuació.

Car­les Albe­ro­la i Alfred Picó.

L’Horta Tea­tre pro­dueix este mun­tat­ge inclòs a la cele­bra­ció del cin­quan­ta ani­ver­sa­ri de la com­pan­yia i que supo­sa la des­ena oca­sió en que Albe­ro­la i Picó com­par­tei­xen esce­na­ri. Amb refe­rents estè­tics de còmics del cine­ma mut com Lau­rel i Hardy, l’obra rei­vin­di­ca als actors anò­nims i la feli­ci­tat que creen.

Del 8 al 26 de novem­bre, l’espectacle s’estrena a Valèn­cia des­prés d’una breu gira per algu­nes loca­li­tats de la Comu­ni­tat, fent rodar l’engranatge d’una his­tò­ria que defen­sa les sego­nes opor­tu­ni­tats, l’opció de mirar enda­vant amb allò que ens uneix, en comp­te de que­­dar-se amb el que ens sepa­ra.

“Només val la pena allò que val la pena” diu una de les cançons de L’últim ball, el nou espec­ta­cle de L’Horta Tea­tre en el que Car­les Albe­ro­la i Alfred Picó pugen a l’escenari per a rei­vin­di­car la feli­ci­tat que apor­ta dedi­­car-se al que t’agrada — en el cas dels per­so­nat­ges que inter­pre­ten, actuar- vin­ga o no acom­pan­yat d’èxit.

El Tea­tre Talia acull del 8 al 26 de novem­bre l’estrena a Valèn­cia d’esta nova pro­pos­ta amb la qual la vete­ra­na com­pan­yia L’Horta Tea­tre cele­bra el seu cin­quan­ta ani­ver­sa­ri. Una ono­màs­ti­ca que està donant-li molts motius d’alegria, com ara haver rebut el Pre­mio Nacio­nal de Artes Escé­ni­cas para la Infan­cia y la Juven­tud 2023. O haver vist reco­ne­gut com a Millor Espec­ta­cle Fami­liar la seua obra Cro­ma als Pre­mis de les Artes Escè­ni­ques de l’IVC 2023.

“És un autèn­tic luxe per­què estàs com­par­tint esce­na­ri amb l’autor i direc­tor de l’obra, res pot anar mala­ment”

“Li vaig pro­po­sar a Car­les fer un mun­tat­ge abans de la pan­dè­mia. Però diver­sos motius ana­ren reta­r­­dant-lo”, expli­ca Picó, qui està con­ve­nçut que la nova obra dona con­ti­nuï­tat a la línia per a adults que han tin­gut als darrers anys amb títols com L’electe, sig­na­da per Ramón Madau­la; o Famí­lia nor­mal, escri­ta per Pau Pons. “Va crear aques­ta his­tò­ria i em va pro­po­sar que la inter­pre­tà­rem junts, cosa que és un autèn­tic luxe per­què estàs com­par­tint esce­na­ri amb l’autor i direc­tor de l’obra, res pot anar mala­ment”, comen­ta Picó, pro­duc­tor i copro­ta­go­nis­ta d’esta comè­dia.

Els pro­ta­go­nis­tes a les por­tes del Talia

Edadisme, arts escèniques, felicitat i segones oportunitats

Con­ta la his­tò­ria de dos velles glò­ries del tea­tre valen­cià que, des­prés de 10 anys sen­se actuar junts, reben la pro­pos­ta de par­ti­ci­par en un home­nat­ge pòs­tum a un com­pany de pro­fes­sió. Van sor­gint afi­ni­tats i dife­rèn­cies entre tots dos con­for­me deci­dei­xen si eixir o no a l’escenari. Han tin­gut una evo­lu­ció molt dis­tin­ta des­prés de sepa­­rar-se i l’un ja està reti­rat una vol­ta havia remun­tat un poc a la seua tra­jec­tò­ria, men­tre que l’altre refu­sa de bai­xar de l’escenari, tot i que mal­viu, sen­se arri­bar a ser un actor d’èxit.

Son per­so­nes que esti­men tant el que fan que només son feliços dalt de les tau­les. I ho trans­me­ten, donant feli­ci­tat als espec­ta­dors. Al final, esta his­tò­ria par­la de la inter­pre­ta­ció i de les arts escè­ni­ques, però pot ide­n­­ti­­fi­­car-se amb ella qual­se­vol per­so­na amb qual­se­vol pro­fes­sió, sem­pre que li done sen­tit a la seua vida”.

Un altre tema és l’edadisme, el fet que es faça fora de l’àmbit labo­ral i de deci­sió a les per­so­nes de major edat, invi­si­bi­litzant una part de la socie­tat amb una rica expe­rièn­cia, que enca­ra té molt que apor­tar. Per últim, l’espectacle tam­bé par­la de les rela­cions tren­ca­des per una para­ula mal dita, per un deci­sió equi­vo­ca­da. “Qui no ha tin­gut una dispu­ta fami­liar, dife­rèn­cies amb els seus amics o un pro­ble­ma al tre­ball? Pen­sem que molts poden veure’s reflec­tits a esta pare­lla d’actors que ja no s’entén. Però que, con­for­me ava­nça la fun­ció, va recor­dant tot els que els unia”, expli­ca l’autor i direc­tor de L’últim ball, donant impor­tàn­cia al mis­sat­ge de que sem­pre exis­teix la pos­si­bi­li­tat d’oblidar les erra­des, de corre­gir les males deci­sions, de mirar junts al futur, basant-se en allò que com­par­tim més que en el que ens sepa­ra.

“Vivim en una socie­tat cada vol­ta més con­fron­ta­da, més pola­ritza­da. Sem­bla que estar a favor d’una idea supo­sa estar neces­sà­ria­ment en con­tra d’un altra. I m’interessava molt mos­trar a esta his­tò­ria que hi ha mane­res d’apropar-se, de tor­­nar-ho a inten­tar”, comen­ta Albe­ro­la.

Alfred Picó i Car­les Albe­ro­la.

Una parella escènica des de fa més de 30 anys

Un dels atrac­tius del nou espec­ta­cle que esta­rà del 8 al 26 de novem­bre al Tea­tre Talia és el joc meta tea­tral que pro­po­sa. Tot i ser dos dels noms més cone­guts de l’escena valen­cia­na, Albe­ro­la i Picó donen vida a dos actors que no han tin­gut mas­sa opor­tu­ni­tats als grans tea­tres. “El món de les arts escè­ni­ques és curiós per­què pots omplir una sala d’un poble, per exem­ple, i sen­tir que les coses van molt bé. Però al dia següent anar al del cos­tat i que només hi hagen 15 per­so­nes”, expli­ca Picó. Des de l’humor, l’espectacle recrea les llums però tam­bé aque­lles face­tes menys lluents de tot el que envol­ta ser un apas­sio­nat de la inter­pre­ta­ció i estar dis­po­sat a actuar tant a una casa de la cul­tu­ra com a un escor­xa­dor.

“Hi ha gent que pot con­fon­dre els per­so­nat­ges amb nosal­tres i està clar que tenim coses en comú. Per exem­ple, jo soc immen­sa­ment feliç dalt d’un esce­na­ri. Se m´oblida tot el que puga haver a la meua vida real men­tre dura la fun­ció i gau­deix mol­tís­sim de ser-ne un altre, amb expe­rièn­cies inten­ses. És un tipus de feli­ci­tat que no em dona res més”, con­fe­sa Albe­ro­la, qui com­par­teix actua­ció amb Picó per des­ena vega­da.

Des de 1991, amb O tu o res, hem vis­cut mol­tís­si­mes coses juntsEns cone­gué­rem a l’escola d’arts escè­ni­queshem tre­ba­llat junts al tea­tre i a l’audiovisual, amb pro­jec­tes de L’Horta Tea­tre però tam­bé d’Albena. En més de 30 anys de rela­ció, ens conei­xem tant que només amb mirar-nos ja sabem què va a fer l’altre. La con­fia­nça és total”, argu­men­ta el direc­tor y autor de L’últim ball, qui s’ha rode­jat d’un equip 100% valen­cià i d’una “qua­li­tat extra­or­di­nà­ria”.

Noè­lia Pérez i Josep Zapa­ter son els res­pon­sa­bles de la com­po­si­ció i direc­ció musi­cal. Ximo Rojo sig­na el dis­seny d’il·luminació. Mons­te Ame­nós, l’escenografia i un ves­tua­ri que pren com a refe­rèn­cies les estre­les còmi­ques del cine mut, com Lau­rel i Hardy o Bus­ter Kea­ton. “A més, he tin­gut la sort de comp­tar amb Toni Agus­tí com aju­dant de direc­ció per a veu­re tot allò que se t’escapa quan estàs actuant tu mateix, a l’escenari”, com­ple­ta Albe­ro­la.

El mun­tat­ge arri­ba a Valèn­cia amb l’engranatge ben rodat. “Hem anat fent fun­cions a loca­li­tats com Sagunt, Alzi­ra o Puçol, i cada vol­ta va arro­­do­­nint-se un poquet més. Tots els espec­ta­cles crei­xen, van variant i millo­rant con­for­me més con­tac­te tenen amb el públic. I, per ara, la res­pos­ta està sent molt bona”, expli­ca Picó, citant les ria­lles que pro­vo­ca esta diver­ti­da pro­pos­ta, però tam­bé els moments més emo­tius de dos entran­ya­bles per­so­nat­ges que estan dis­po­sats a viu­re la vida com el tea­tre, fins que bai­xe el teló.

Comparte esta publicación

amadomio.jpg

Suscríbete a nuestro boletín

Reci­be toda la actua­li­dad en cul­tu­ra y ocio, de la ciu­dad de Valen­cia