L’Institut Valencià de Cultura presenta a la Filmoteca un cicle de la directora britànica Muriel Box (1905–1991), que està organitzat per l’IVC, el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i la Filmoteca Espanyola, amb la col·laboració de Filmoteca Basca i el Museu San Telmo.
El cicle s’inicia el dimarts 2 d’octubre, a les 20:00 hores, amb la projecció d’Herencia contra reloj (1954), una comèdia protagonitzada per Shelley Winters, John Gregson i Peggy Cummins, sobre una disputa entre familiars per una herència de dos milions de dòlars.
“Herencia contra reloj”
Muriel Box es va caracteritzar al llarg de tota la seua carrera com a escriptora i directora, desenvolupada entre 1945 i 1964, per tractar temes complexos i prohibits de manera molt lúcida i valenta com ara la prostitució, l’abús de menors, l’avortament, els fills il·legítims o el sexe en l’adolescència.
Tal com ocorre amb les nord-americanes Dorothy Arzner i Ida Lupino, la revisió actual de la seua filmografia sembla essencial per a establir un discurs feminista i una reivindicació del paper important de les realitzadores en diferents contextos i cinematografies. Tot i gaudir d’un cert prestigi cinèfil, són pocs els estudis sobre la seua obra i a penes apareix ressenyada en les històries generals del cinema.
Muriel Box respon a més al cànon del cinema independent, tot i que treballa amb temàtiques pròpies dels gèneres clàssics i populars, com ara el melodrama, la comèdia, el policíac o el cinema d’època.
La seua obra com a directora queda inscrita en un període de canvis en el cinema britànic, el de les comèdies de la productora Ealing, l’obra d’altres independents com Michael Powell i Emeric Pressburger i el naixement de la pràctica documental crítica que derivaria en el Free Cinema.
“Day break”
Box va començar en el cinema com a script. En 1935 va contraure matrimoni amb l’escriptor Sydney Box, amb qui crearia cinc anys després la productora de documentals bèl·lics Verity Films. Quan després de la guerra Sydney es va convertir en el director de Gainsborough Pictures, Muriel va passar a ser la responsable del departament de guions.
En 1946, Muriel va guanyar l’Oscar al millor guió original per El séptimo velo, dirigit per Compton Bennett i escrit en col·laboració amb el seu espòs. Va ser la segona dona a obtindre un oscar al millor guió després de Frances Marion, que l’havia guanyat en 1930 i 1932.
En 1949 va codirigir The Lost People, un drama de postguerra iniciat per Bernard Knowles i que ella va completar en el seixanta per cent de metratge. En 1951, Sydney va crear la companyia London Independent Producers, en la qual Muriel va poder dur a terme arguments que aleshores no estaven ben vistos ni en el cinema ni en la societat britànica. Ho va fer a partir d’una barreja entre mirada autoral i cinema de gènere, un dels seus trets principals.
“El séptimo velo”
Va dirigir 14 llargmetratges entre 1949 i 1964, d’entre els quals destaquen les seues peculiars comèdies romàntiques entorn de la guerra de sexes, com ara Herencia contra reloj(1954) i Simon and Laura (1955), amb Peter Finch i Kay Kendall en els papers d’una parella d’actors de la vida real que es converteixen en protagonistes d’un programa de la BBC.
Va destacar igualment en el drama amb El vagabundo de las islas (1954), adaptació d’una obra clàssica de W. Somerset Maugham sobre alcohol, religió, puritanisme i epidèmies; This Other Eden (1959), en el qual va afrontar el tema irlandés en relatar les tensions en una xicoteta ciutat on es vol erigir una estàtua a un membre de l’IRA, i Too Young to Love (1960), una història de prostitució de menors i avortament.
També va rodar curiosos relats criminals, com Street Corner (1953) sobre el treball diari d’una dona policia i Subway in the Sky (1959), ambientat en el Berlín de postguerra.
“Simon and Laura”
Comparte esta publicación
Suscríbete a nuestro boletín
Recibe toda la actualidad en cultura y ocio, de la ciudad de Valencia