El mes de maig a la nos­tra ben­vol­gu­da Valèn­cia inau­gu­ra l’època més flo­ri­da i colo­ris­ta del calen­da­ri autòc­ton. A ban­da de nor­ma­litzar el can­vi d’horari d’estiu, ver­ta­de­ra bico­ca que hau­ría de con­­se­r­­var-se tot l’any, l’explosió de llum i fer­vor con­ta­gia tots els racons de la nos­tra volup­tuo­sa city.

Pri­me­ra meta volant a com­plir és el Día de la Mare, eixe pri­mer diu­men­ge de mes pre­mo­ni­to­ri del día gran de la nos­tra ico­no­clas­tia reli­gio­sa, la fes­ta de la Mare de Déu dels Des­am­pa­rats el segón diu­men­ge de cada maig. Tota una litur­gia tre­men­da, barro­ca i irre­pe­ti­ble, que come­nça amb la popu­lar Des­co­ber­ta a les cinc del matí, on s’arreplega a tots els pere­grins de les pobla­cions de la con­tor­na­da que arri­ben al mau­so­leu de la Basí­li­ca dels Des­am­pa­rats. Per a con­ti­nuar amb la Mis­sa d’Infants, la més solem­ne i rigo­ro­sa. Pas pre­vi a la boni­ca boge­ria que se jun­ta al Tras­llat de la imat­ge de la Pere­gri­na, des de la seua plaça fins a la Seu capi­ta­li­na. Tra­di­ció, sen­ti­ment i con­vic­ció exul­tants i des­pa­rra­ma­des.

Com a nova ofre­na a la nos­tra Mare­deue­ta, les Creus de Maig engal·lanen els carrers de la nos­tra ciu­tat. Una tra­di­ció, que es remun­ta fins a l’Edat Mit­ja­na, quan es va com­me­mo­rar la tro­ba­lla de la creu de Jesu­crist per San­ta Ele­na, mare de l’Emperador Cons­tan­tí I el Gran. Des de lla­vors, esta fes­ti­vi­tat al vol­tant de les creus, tam­bé va acom­pan­ya­da de dife­rents acti­vi­tats, com dan­sa­des, balls i cançons, per a fes­te­jar la fer­ti­li­tat de la terra. Aixi­na és com es con­ver­tix en l’actualitat en una de les dates assen­ya­la­des en el calen­da­ri dels valen­cians.

És la mane­ra valen­cia­na de donar la ben­vin­gu­da a la pri­ma­ve­ra amb les seues espec­ta­cu­lars deco­ra­cions flo­rals. Com tots els anys, mol­tes comis­sions falle­res, asso­cia­cions o parrò­quies col·loquen el seu par­ti­cu­lar pro­jec­te de creu, ela­bo­ra­des amb flors natu­rals, pedres, llums o jocs d’aigua. Mig cen­te­nar de Creus de Maig es des­per­di­ga­ran per tota la nos­tra geo­gra­fía urba­na. Una fae­na enco­mia­ble que sor­prèn a visi­tants I abo­rí­gens, que reco­rren per igual la city valen­ti­na. Tot un goig d’experiència per apro- fitar ja el nos­tre inigua­la­be bon orat­ge. Avant!