El cicle està com­post per les cinc pel·lícules amb guió del Pre­mi Nobel de lite­ra­tu­ra Lász­ló Krasz­nahor­kai.

La Fil­mo­te­ca Valen­cia­na pre­sen­ta un cicle cen­trat en la rela­ció del cineas­ta hon­ga­rés Béla Tarr (1955–2026), mort el pas­sat 6 de gener, i el seu com­pa­trio­ta, el novel·lista Lász­ló Krasz­nahor­kai (1954), Pre­mi Nobel de lite­ra­tu­ra 2025. El cicle inclou les cinc pel·lícules diri­gi­des per Béla Tarr que tenen guions escrits en col·laboració amb l’últim Pre­mi Nobel, alguns d’estos són adap­ta­cions de les seues novel·les. Esta eta­pa de la carre­ra del cineas­ta coin­ci­dix, a més, amb el des­en­rotlla­ment del seu estil recog­nos­ci­ble. L’obra de l’escriptor hon­ga­rés Lász­ló Krasz­nahor­kai man­té una rela­ció molt estre­ta amb el cine de Béla Tarr, amb qui ha des­en­rotllat una de les col·laboracions més sin­gu­lars de la his­tò­ria del cine d’autor euro­peu. El seu vin­cle va més enllà de la sim­ple adap­ta­ció lite­rà­ria: és una sim­bio­si estè­ti­ca i ideo­lò­gi­ca. Men­tres Krasz­nahor­kai pro­por­cio­na el dis­curs moral i el mate­rial narra­tiu, mit­ja­nçant fra­ses llar­gues i un to gene­ral­ment apo­ca­líp­tic, Tarr tra­duïx eixa visió a imat­ges d’una gran belle­sa i un rit­me que suma a l’espectador en una espè­cie de tràn­gol con­tem­pla­tiu. Els dos com­par­ti­xen una con­cep­ció del temps i de la con­di­ció huma­na com a pro­ces­sos lents, cir­cu­lars i està­tics.

El cicle come­nça­rà el diven­dres 20 de març, a les 20:00 hores, amb la pro­jec­ció de La con­de­na (1988). Tant el cicle com la pel·lícula seran pre­sen­tats al públic per la cap de Pro­gra­ma­ció de la Fil­mo­te­ca Valen­cia­na, Nuria Cas­te­llo­te. La con­de­na és la pri­me­ra de les col·laboracions de Tarr i Krasz­nahor­kai. Relat nihi­lis­ta d’amor i traï­ció en clau de noir, la pel·lícula reflec­tix l’agonia del comu­nis­me a Euro­pa i en esta els espais, els ani­mals i el cli­ma tenen tan­ta impor­tàn­cia com els pro­ta­go­nis­tes.

La rela­ció de Tarr amb Krasz­nahor­kai es remun­ta a mit­jan anys hui­tan­ta, quan el cineas­ta hon­ga­rés va pro­po­sar al seu com­pa­trio­ta l’adaptació de Tan­go satà­nic (1985), la seua pri­me­ra novel·la. A pesar de les reti­cèn­cies ini­cials de Krasz­nahor­kai, Tarr va come­nçar a tre­ba­llar en este pro­jec­te. Qua­si deu anys des­prés, va acon­se­guir com­ple­tar la seua obra Sátán­tan­gó (1994), una pel·lícula de més de set hores de dura­ció, que es podrà vore en la Fil­mo­te­ca Valen­cia­na en tres ses­sions i en una ver­sió recent­ment res­tau­ra­da. La pri­me­ra part, el dimarts 24 de març, a les 18:00 hores; la sego­na el dimarts 24, a les 20:30 hores, i la ter­ce­ra, el dime­cres 25, a les 18:00 hores. La pel·lícula trac­ta del fra­càs d’una gran­ja col·lectiva durant uns dies d’una plu­jo­sa tar­dor. Els som­nis, intri­gues i traï­cions que es donen en la coope­ra­ti­va són obser­vats des de la pers­pec­ti­va de dife­rents per­so­nat­ges en una pel·lícula ple­na de sar­cas­me i humor negre apo­ca­líp­tic.

El cicle es com­ple­ta en abril amb Armo­nías de Werck­meis­ter (2000), diri­gi­da per Tarr en col·laboració amb la seua espo­sa i mun­ta­do­ra, Ágnes Hra­nitzky, i basa­da en La melan­co­lia de la resis­tèn­cia de Lász­ló Krasz­nahor­kai. Fil­ma­da en blanc i negre, com la res­ta dels títols del cicle, està com­pos­ta de 39 pre­ses. Tam­bé es pro­jec­ta, en ver­sió ori­gi­nal amb sub­tí­tols en valen­cià, L’home de Lon­dres (2007), amb guió de Krasz­nahor­kai, però basa­da en la novel·la homò­ni­ma de Geor­ges Sime­non. Entre el seu elenc des­ta­ca la pre­sèn­cia de Til­da Swin­ton.

Com­ple­ta el cicle A Tori­nói Ló (2011), codi­ri­gi­da amb Ágnes Hra­nitzky. L’última pel·lícula de Tarr està ins­pi­ra­da en un epi­so­di de la vida de Frie­drich Nietz­sche en el qual el filò­sof ale­many és tes­ti­mo­ni del mal­trac­ta­ment infli­git per un carre­ter al seu cavall. Nietz­sche plo­ra, perd la cons­cièn­cia i la par­la fins a la seua mort. En una atmos­fe­ra apo­ca­líp­ti­ca, Tarr se cen­tra en la vida del cotxer, la seua filla i del vell cavall.