Inte­rior de Casa Mon­ta­ña.

Un dis­sab­te vaig acu­dir a Casa Mon­ta­ña. Feia temps que la tenia entre les cites inelu­di­bles, atret per la seua fama: ara mateix deu ser el res­tau­rant més antic de la ciu­tat de Valèn­cia I no em va defrau­dar.

El local ha can­viat de mans diver­ses vega­des des de la seua fun­da­ció, en 1836. Aquell humil celler dels orí­gens –tot just una barra­ca a pocs metres de la mar- va tra­ves­sar el con­vuls segle XIX fins con­­ve­r­­tir-se (a par­tir del 1880) en l’establiment actual. La casa ha con­ser­vat el sabor de les coses anti­gues. Dife­rents pro­pie­ta­ris s’hi van anar alter­nant fins arri­bar al 1994, en què es va situar al front del nego­ci Emi­liano Gar­cia Domé­nech, que el dota de la per­so­na­li­tat actual. Ja al nos­tre segle s’hi han incor­po­rat Ale­jan­dro i Maria Gar­cia Lli­na­res, fills d’Emiliano. Amb ells el local ha aca­bat d’entrar en la lle­gen­da. Ja no que­da res de la barra­ca pri­mi­gè­nia, excep­te el més impor­tant: el res­pec­te pels sabors tra­di­cio­nals. És a dir, el més impor­tant.

Con­ti­nua lle­gint la crí­ti­ca de Joan Garí en el Alma­na­que Gas­tro­nó­mi­co