Des­prés de tan­car 2018 com l’any de la seua recu­pe­ra­ció com a espai cul­tu­ral i de la con­fir­ma­ció com a aglu­ti­na­dor de ten­dèn­cies artís­ti­ques mul­ti­dis­ci­pli­nars, La Mutant inau­gu­ra les pro­pos­tes per a 2019 amb un con­cert en direc­te del coreò­graf i per­for­mer búl­gar Ivo Dim­chev, con­si­de­rat en l’ac­tua­li­tat com un els artis­tes més trans­gres­sors i extra­or­di­na­ris del pano­ra­ma inter­na­cio­nal. La cita, que supo­sa­rà la pri­me­ra actua­ció de Dim­chev a la nos­tra ciu­tat, tin­drà lloc el prò­xim dis­sab­te 12 a les 21:00h.

Des dels seus ini­cis, l’o­bra d’I­vo Dim­chev (Sofia, 1976) s’ha mogut entre la musi­ca­li­tat i la pro­vo­ca­ció, donant lloc a una com­bi­na­ció extre­ma de dan­sa, tea­tre, per­for­man­ce, dibui­xos i foto­gra­fia que li ha val­gut el reco­nei­xe­ment de la crí­ti­ca i tota clas­se de guar­dons a nivell mun­dial. Crea­dor de més d’u­na tren­te­na d’ac­tua­cions, Dim­chev ha pre­sen­tat els seus tre­balls en dife­rents con­ti­nents i ha diri­git clas­ses magis­trals en ciu­tats com Buda­pest, Anvers, Ber­na, Bre­men o Vie­na. A més, és l’im­pul­sor i direc­tor de la Fun­da­ció Humarts al seu país natal, on orga­nitza un cam­pio­nat anual de coreo­gra­fia i on tam­bé va inau­gu­rar el 2014 el Mozei, un espai inde­pen­dent per a la pre­sen­ta­ció de músi­ca i art con­tem­po­ra­ni.

Grà­cies a unes pecu­liars apti­tuds vocals, Ivo Dim­chev s’ha guan­yat tam­bé una nota­ble repu­tació com a can­tant. El reper­to­ri de Songs From my Shows que ofe­ri­rà a La Mutant està com­post d’u­na selec­ció de temes extrets de les seues per­for­man­ces durant els últims quin­ze anys, des­vin­cu­lats tots ells del seu con­text ori­gi­nal per tran­s­­fo­r­­mar-se i adqui­rir inde­pen­dèn­cia com a obres autò­no­mes. Una face­ta, la de can­tant, que ell mateix con­si­de­ra “molt més difí­cil que ser un artis­ta de per­for­man­ce o un coreò­graf que pot fer totes les boge­ries pos­si­bles. El can­tant està molt limi­tat en la seua expres­sió, i ha de tro­bar la lli­ber­tat en esta limi­ta­ció extre­ma. Dis­po­ses de tres minuts per inter­pre­tar una melo­dia sen­zi­lla amb una lle­tra sen­zi­lla i amb això has d’a­rri­bar a les per­so­nes, la qual cosa em sem­bla molt més desa­fia­do­ra que sim­ple­ment tor­­nar-se boig i post­mo­dern”.