Hemos perdido a Carlos Pastor, la eterna sonrisa de Sefer

L’Institut Valencià de Cultura, desvelaba la triste noticia en un comunicado remitido el pasado jueves: «lamenta la mort del director, productor i guionista valencià Carlos Pastor Moreno (València, 1949), figura clau del cinema valencià al anys 80 i 90. Pastor va desenvolupar la seua carrera al llarg de quatre dècades en diferents àmbit de l’audiovisual valencià».

La nota del IVC seguía diciendo que «Pastor va iniciar la seua trajectòria com a director en els anys 80, amb curtmetratges com Makoki (1982) o La estela dorada (1989). En 1996 debuta en el llargmetratge amb la comèdia Una piraña en el bidé, que va obtindre el premi a la millor pel·lícula en la Mostra de València-Cinema del Mediterrani de 1996…» Antes obtuvo el Tirant de Levante-EMV a la millor pel.licula valenciana en la primera edición de estos premios audiovisuales. Nunca más estuvieron tan bien dirigidos Silvia Munt y Quique San Francisco.

Posteriorment roda A ras de suelo (2005), un drama pel qual Rosana Pastor guanya el premi a millor actriu en la Mostra de València. La seua tercera pel·lícula, Bestezuelas, va ser un thriller amb ressons del cinema quinqui i tocs d’humor que es presentado en els festivals de Bogotà i El Caire, i que s’alçà amb el premi del públic en la secció Panorama Mediterrani de la Mostra de València 2010. En 2013 realitza En el umbral de la conciencia, un documental sobre un equip de rodatge a la recerca dels secrets dels xamans peruans. Poc després, en febrer de 2014 va dirigir el migmetratge Al Vapor sobre la performance de Evarist Navarro al IVAM amb cura de Juan Lagardera.

En l’actualitat preparava un nou llargmetratge titulat Destí perdut, basat en un guió escrit en col·laboració amb Michel Gaztambide i Joan Álvarez.

En paral·lel a la seua trajectòria estrictament cinematogràfica, el versàtil cineasta desenvolupa també projectes com les TVmovies Camps de maduixes (2005), Latidos (2006) o Comidas para gatos (2008), també premiada en la Mostra de València. A més, va produir i va dirigir diferents programes i sèries de televisió, nombrosos espots publicitaris, filmacions de muntatges teatrals de La Fura dels Baus, Comediants o Els Joglars, així com un documental sobre la Amazonia.

«Pastor, concluye la nota oficial– és un dels principals representants d’una generació que va lluitar per posar en peus un cinema valencià que es va enfrontar amb unes infraestructures industrials fràgils i una difícil projecció exterior, però va aconseguir consolidar-se a nivell professional combinant el treball televisiu amb el cinematogràfic».

Carlos Pastor recoge una «palmera» de la Mostra en 2010 por su película «Bestezuelas», premio del publico. Foto: García Poveda

Pero además de su azarosa trayectoria en el difícil universo audiovisual, Carlos Pastor fue uno de los principales protagonistas de la renovación intelectual y vital que se produjo generacionalmente en nuestro país durante la Transición. Siempre en un plano no necesariamente protagonista, como uno de esos maravillosos secundarios del cine español –lo mejor de la cultura patria, de largo–, Carlos Pastor, a quien los amigos llamaban cariñosamente Sefer (la pronunciación alemana de pastor), anduvo con Xavi Mariscal por la Barcelona alternativa de los años 70, viviendo el momento más animado, sensual y multicultural de la ciudad que lideró al país hasta la llegada de la Movida madrileña. Carlos Pastor formó parte de los círculos de amigos de Ajoblanco, la revista alternativa de Pepe Ribas, participando en las legendarias jornadas libertarias del Parque Güell en 1977.

Carlos nunca abandonaba la sonrisa ni el buen talante. Siempre acompañado de mujeres interesantes a las que daba el liderazgo de su vida. Siempre de buen humor y en busca de proyectos y actividad. Perteneció a una conocida familia numerosa de Valencia, veraneantes de Rocafort, entrecruzados con otras familias numerosas de una época, la de finales del franquismo, en la que se desesperezaba un país anestesiado por la posguerra, el moralismo y el desarrollo alocado. Carlos fue un activista de la vida. Se ha ido, inesperadamente, cuando disfrutaba de un plácido retiro en el campo cercano del Penedés mientras seguía haciéndose querer. Su hijo, también Carles, queda al frente de una inquieta productora de documentales, Ambar Pictures, lo mismo que uno de sus hermanos, Pedro, productor ejecutivo de Althea Films y de Voramar. A ellos y al resto de sus hermanos y amigos cercanos, nuestras condolencias más sinceras.

No Comments Yet

Leave a Reply

Your email address will not be published.