Les festes populars seran la nostra salvació

Primer de març… Alçada la crua restricció cap a l’hostaleria pàtria, almenys se poden muntar les terrasses. El segrest del sector de la restauració valenciana potser haja tocat mare i ja a soles queda millorar. Qualsevol dia que passa ha de ser un dia menys cap a la tornada de la normalitat professional… I els que considerem que part important de la nostra vida té sentit als nostres restaurants brindem cap al cel clamant per la victòria.

 

Les terrasses valencianes van reobrir el 1 de març. Foto: G. S.

La nostra VALENCIA CITY com a psicòleg de capçalera, això sempre. Per audaç i incisiva. Retornant als desdejunys matiners al meu Ramdani, el bar clàssic del meu carrer sit a la plaça de la meua falla Pizarro-Cirilo Amorós, cap allà al migdia, complides les obligacions laborals via teletreball, gustosament hem iniciat la preceptiva ronda de possibles terrasses amigues on recalar i inaugurar la temporada… Dilluns i mal oratge, poca broma. Descartades La Fondue de Julio i el Nou Gourmet de Fer per falta d’infraestructura a l’aire lliure, m’encamine cap al Jibs d’Ismael al bell Parterre, però ho trobe tancat. Mala cosa.

Me costa agarrar el telèfon i el whatsapp me dona la vida: li contacte, tant a ell com a Pablo de Vernetta, i els dos me donen la llum que a l’endemà s’arremanguen i se posen a la bona faena. Però he de salvar el dia… i me dirigix cap al Bar Nodo i la Tasca La Raspa, tots dos per Gravador Esteve. Alegria dona vore-los plens de gom a gom, però no puc recalar en la seua taula. Confiat de mi enfile cap a l’OstraBar de Cánovas confiant saludar al seu capo de sala Quique, però també trobe fermé la porté… Ja la inquietud m’aborrona.

Creue tota la Gran Via, per a mí la definitiva, la del Marqués del Túria, dirigint-me a El Guiño sabent que Vicente s’ha trencat el braç i no estarà, però encara i tot assumint la debacle, com així es demostra. Se fa tard i el fred, sorprenentment, referma. La llei de Murphy en tot el seu esplendor… I encare de nou cap allà on he començat este periple i el nostre senyor s’apiada d’este humil pecador sense malícia. El Restaurante de Ana està en marxa i la seua terrassa funcionant… al cap i a la fi l’inici de Cirilo Amorós me torna a amparar i el bon quefer d’Ángel i Ana fan la resta. Merci beaucoup!

 

La plaça de l’Ajuntament de València, el passat 1 de març. Un altre any sense mascletaes. Foto: G.S.

Ja assentat i hidratat com toca, rememore que hui mateix haguera estrenat la primera mascletà de la temporada. Sempre les millor les de la primera tanda de març, amb menys gent a la plaça i amb més possibilitats d’esbargiment… de tot tipus. I per primera volta sóc conscient que per segon any consecutiu se quedem sense la festa gran valentina. Una setmana gran que dura tot un mes i que des de Nadal comencem a preparar i calfar. A saber, particularment enguany m’he perdut els Cristians de Bocairent a l’inici de febrer, me vaig a perdre les Falles i m’he perdré els Moros de Moraira al juny (sí, canvíe de bando quan toca). Tota una pesadumbre…

Ja porte un ratet amb el bobal valencià i no estic per a grandiloqüències serioses, per tant no me pare a raonar davant la tragèdia que suposa per a tot el sector fester valencià esta cruel situació. Indumentaristes, empreses de servicis, proveïdors d’avituallament, pirotècnics, artistes fallers, bandes de música… però també arrendaments de casals, floristes, salons de convencions, servicis de càtering… tot un tsunami que ens aboca al precipici. Maleïda situació!

Amb el meu col·lega l’advocat Alfredo García-Petit, moixeranguer castellonenc de pro, en un dels nostres viatges al paradís polític euskaldun, bé que filosofàrem al voltant d’allò que més definia i vertebrava al tan maltractat Poble Valencià… I coincidírem que les societats musicals i les festes populars eren les nostres senyes d’identitat més profitoses i valuoses. Ens uníem, ens enfortíem i eren compartides per la immensa majoria social valenciana, des de Vinaròs a Orihuela. Puix per això del perill que comporta esta emergència que patim i que està esquerdant l’esquelet identitari valencià.

 

La cremà controlada de la falla de l’Ajuntament de 2020.

Les comissions falleres agonitzen, pel cúmul de baixes als seus llistats censals i per la llosa que significa les obligacions contractuals adquirides. Per que si no participes dins d’una comissió festera no ets conscient del pressupost i el moviment econòmic que comporta… Milers de pimes valencianes, totes i cadascuna de les falles, fogueres, gaiates, comparses, colles i demés espècimens populars arreu tota la Comunitat Valenciana que estan agonitzant i en vies de resolució.

Els optimistes són considerats torpes i miops, però intentem viure en pau amb la nostra consciència. Vullc pensar que tot allò que estem patint no ens farà sucumbir, però poc faltarà… L’esperit i les ganes ningú ens ho arrabassarà, però a poquet anem a estar… Tornarem més forts i més lúcids… I els feliços vint es quedaran curts, almenys farem tot allò que estiga a les nostres mans per a que així siga. I gràcies al santíssim Ángel que me porta un vaqueret de mistela de La Marina Alta, desapareixent tota esta angoixa que m’envolta. Amb tot, el dia continua boirós i el fred encara ens maltracta.

No Comments Yet

Leave a Reply

Your email address will not be published.