Ja set­ma­nes des­prés de la fatí­di­ca devas­ta­ció pati­da per la Comu­ni­tat Valen­cia­na a finals d’octubre d’enguany, el Nadal ja està ací i ha de ser el més valen­cià que mai de la vida. Acti­vant pas a pas la neces­sà­ria nor­ma­li­tat, gas­tant al come­rç local i de pro­xi­mi­tat, com­prant sem­pre pro­duc­tes valen­cians… fent que l’economia cir­cu­lar tor­ne a des­pe­gar i no dei­xe de rodar. Per la refun­da­ció valen­cia­na, pel renai­xi­mient de tots.

De nou toca l’hora de tor­nar a retro­­bar-se amb la nos­tra Valen­cia City, la guia impres­cin­di­ble per viu­re al límit el cap i casal capi­ta­lí. Molt promp­te tor­na­ran els colors, tots els colors de les nos­tres fes­tes, dels nos­tres pobles, de les nos­tres colles, de les com­par­ses, de les fogue­res, de les comis­sions falle­res, de les gaia­tes, de les mui­xe­ran­gues… tots els colors d’un món valen­cià ple de medi­te­rrà­nia, ganes de con­viu­re i tor­nar al carrer, a les pla­ces i a la gent. I el Nadal és bon moment per això, tor­nar a abraçar als teus i de nou dis­fru­tar de les llums i els sen­ti­ments. Els ver­ta­ders colors que neces­si­tem totes les per­so­nes de bona volun­tat.

És des­em­bre, el mes nada­lenc per anto­no­mà­sia i amb un ele­ment impres­cin­di­ble que s’està dei­xant de prac­ti­car i la seua pèr­dua sig­ni­fi­ca una derro­ta col·lectiva com a socie­tat cons­cien­cia­da i orgu­llo­sa de sí matei­xa. És l’abandonament del nos­tre plat nacio­nal nada­lenc, el Putxe­ro Valen­cià de Nadal. Amb el corres­po­nent arròs i les patriò­ti­ques pilo­tes. Amb el cre­sol de ver­du­res de l’horta de sabors inten­sos i pala­dars per­duts (cara­bas­sa, bonia­to, xiri­vía, car­lo­ta, napi­col, all porro, nap…). Amb l’embotit típic del terreny i l’època (boti­fa­rra de nadal, blan­quet, llon­ga­nis­sa…). I de la carn, no obli­­dar-nos de la cres­ta de galli­na, ben afro­di­sía­ca segons els cànons…

En la vene­ra­ble socie­tat gas­tro­nò­mi­ca La Cucha­ra de Pla­ta ho tenim ben clar i ho prac­ti­quem reli­gio­sa­ment. Per que doc­tors té la san­ta mare esglé­sia i més enca­ra en estes pàgi­nes, amb el vale­rós palle­ter del putxe­ro Juan Lagar­de­ra in pec­to­re. Com tam­bé se sumem a la croa­da del con­se­ller Vicent Soler de recu­pe­ra­ció del Segón Dia de Nadal com a efe­mè­ri­de iden­ti­tà­ria valen­cia­nís­si­ma. Sen­se dei­xar a ban­da qües­tions ter­mi­no­lò­gi­ques a adop­tar en la nos­tra llen­gua prò­pia i ben valen­cia­na (la Noche­bue­na és la Nit de Nadal, la Noche­vie­ja la Nit de Cap d’Any…), a saber. Per tot això i més, el Putxe­ro de Nadal és un com­boi mag­ne, satu­rat de subs­tàn­cies, una mag­ni­fi­ca­ció del bullit ordi­na­ri, i sem­pre amb arròs cal­dós. Vix­ca la pàtria i bon Any Nou, més valen­cià que mai!