Estre­nem l’any nou obrint una altra vol­ta la nos­tra fines­tre­ta a Valen­cia City, la guía refe­ren­cial del cap i casal per a tot allò impor­tant. I anem a aco­m­­pa­n­­yar-nos mes rere mes rao­nant al vol­tant de les tra­di­cions més nos­tres, de les cons­tums ben prò­pies que hau­riem de conéi­xer, recu­pe­rar o prac­ti­car. Rei­­vi­n­­di­­cant-les per for­mar part de la nos­tra ideo- sin­crà­cia, per ser fona­ment de la nos­tra iden­ti­tat, dels nos­tres arrels. Una mane­ra de ser i sen­­tir-se que no podem dei­xar per­dre per colo­nitza­cions alie­na­do­res i que ens des­per­so­na­litzen de bon troç. En açò volem estar i ací ens tro­ba­ran. Pel goig de viu­re les tra­di­cions valen­cia­nes.

Aca­bem de cele­brar el Nadal i el Cap d’Any. I a ban­da de qües­tions ter­mi­no­lò­gi­ques a adop­tar en la nos­tra llen­gua valen­ti­na (la Noche­bue­na és la Nit de Nadal, la Noche­vie­ja la Nit de Cap d’Any…) dos són els ele­ments que estem dei­xant de cele­brar i que la seua pèr­dua sig­ni­fi­ca una derro­ta col·lectiva com a socie­tat cons­cien­cia­da i orgu­llo­sa de sí matei­xa. El pri­mer és l’abandonament del nos­tre plat nacio­nal nada­lenc, el Putxe­ro Valen­cià de Nadal. Amb el corres­po­nent arròs i les patriò­ti­ques pilo­tes. Amb el cre­sol de ver­du­res de l’horta de sabors inten­sos i pala­dars per­duts (cara­bas­sa, bonia­to, xiri­vía, car­lo­ta, napi­col, all porro, nap…). Amb l’embotit típic del terreny i l’època (boti­fa­rra de nadal, blan­quet, llon­ga­nis­sa…). I de la carn, no obli­­dar-nos de la cres­ta de galli­na, ben afro­di­sia­ca segons els cànons…

I com no, la pèr­dua de la com­me­mo­ra­ció del Segón Día de Nadal. La tra­di­ció valen­cia­na inve­te­ra­da, here­ta­da de l’època de Jau­me I, era cele­brar el Nadal durant tres dies, eren “els tres dies de Nadal”. Els valen­cians cele­brà­vem el dia de Sant Este­ve el 26 i el dia de Sant Joan Evan­ge­lis­ta el 27, com a prò­leg al 28, la fes­ta dels Sants Inno­cents. Ben ava­nçat el segle XX, enca­ra es fes­te­ja­ven amb un dia sen­cer i dos mit­jans no labo­ra­bles, prou fac­ti­ble en socie­tats vin­cu­la­des a les tas­ques agrí­co­les. Pas­sa­va el mateix amb les fes­tes de l’equinocci de pri­ma­ve­ra, la Pas­qua Flo­ri­da, amb els “tres dies de Pas­qua”. Però amb els can­vis estruc­tu­rals en l’economia i en la socie­tat, es va optar per actua­litzar estes fes­ti­vi­tats, reduint-les a dos dies sen­cers seguits no labo­ra­bles. Així ho va fer, al seu moment, la Gene­ra­li­tat Valen­cia­na con­ver­tint el dilluns de Pas­qua en fes­ta auto­nò­mi­ca. En altres llocs, amb tra­di­cions que emfa­titza­ven més la Set­ma­na San­ta que la Pas­qua, han fet que la fes­ta auto­nò­mi­ca de pri­ma­ve­ra siga el Dijous Sant.

Comparte esta publicación

amadomio.jpg

Suscríbete a nuestro boletín

Reci­be toda la actua­li­dad en cul­tu­ra y ocio, de la ciu­dad de Valen­cia