Estrenem l’any nou obrint una altra volta la nostra finestreta a Valencia City, la guía referencial del cap i casal per a tot allò important. I anem a acompanyar-nos mes rere mes raonant al voltant de les tradicions més nostres, de les constums ben pròpies que hauriem de conéixer, recuperar o practicar. Reivindicant-les per formar part de la nostra ideo- sincràcia, per ser fonament de la nostra identitat, dels nostres arrels. Una manera de ser i sentir-se que no podem deixar perdre per colonitzacions alienadores i que ens despersonalitzen de bon troç. En açò volem estar i ací ens trobaran. Pel goig de viure les tradicions valencianes.
Acabem de celebrar el Nadal i el Cap d’Any. I a banda de qüestions terminològiques a adoptar en la nostra llengua valentina (la Nochebuena és la Nit de Nadal, la Nochevieja la Nit de Cap d’Any…) dos són els elements que estem deixant de celebrar i que la seua pèrdua significa una derrota col·lectiva com a societat conscienciada i orgullosa de sí mateixa. El primer és l’abandonament del nostre plat nacional nadalenc, el Putxero Valencià de Nadal. Amb el corresponent arròs i les patriòtiques pilotes. Amb el cresol de verdures de l’horta de sabors intensos i paladars perduts (carabassa, boniato, xirivía, carlota, napicol, all porro, nap…). Amb l’embotit típic del terreny i l’època (botifarra de nadal, blanquet, llonganissa…). I de la carn, no oblidar-nos de la cresta de gallina, ben afrodisiaca segons els cànons…
I com no, la pèrdua de la commemoració del Segón Día de Nadal. La tradició valenciana inveterada, heretada de l’època de Jaume I, era celebrar el Nadal durant tres dies, eren “els tres dies de Nadal”. Els valencians celebràvem el dia de Sant Esteve el 26 i el dia de Sant Joan Evangelista el 27, com a pròleg al 28, la festa dels Sants Innocents. Ben avançat el segle XX, encara es festejaven amb un dia sencer i dos mitjans no laborables, prou factible en societats vinculades a les tasques agrícoles. Passava el mateix amb les festes de l’equinocci de primavera, la Pasqua Florida, amb els “tres dies de Pasqua”. Però amb els canvis estructurals en l’economia i en la societat, es va optar per actualitzar estes festivitats, reduint-les a dos dies sencers seguits no laborables. Així ho va fer, al seu moment, la Generalitat Valenciana convertint el dilluns de Pasqua en festa autonòmica. En altres llocs, amb tradicions que emfatitzaven més la Setmana Santa que la Pasqua, han fet que la festa autonòmica de primavera siga el Dijous Sant.
Comparte esta publicación
Suscríbete a nuestro boletín
Recibe toda la actualidad en cultura y ocio, de la ciudad de Valencia