És el primer director espanyol a obtindre el guardó després de la recuperació del festival en 2018.

 

 

Mos­tra de Valèn­cia, que se cele­bra del 24 d’oc­tu­bre al 3 de novem­bre, ator­ga­rà enguany la Pal­me­ra d’Ho­nor al cineas­ta giro­ní Isa­ki Lacues­ta. El fes­ti­val reco­neix així la tra­jec­tò­ria d’u­na de les veus amb més per­so­na­li­tat del cine espan­yol, amb una fil­mo­gra­fia que ha reco­rre­gut tots els grans fes­ti­vals i la pro­gra­ma­ció dels prin­ci­pals cen­tres d’art del món. A més, l’úl­tim llarg­me­trat­ge de Lacues­ta, ‘Segun­do pre­mio’, ins­pi­rat en la tra­jec­tò­ria del grup indie Los Pla­ne­tas, aca­ba de ser selec­cio­nat per l’A­ca­dè­mia de Cine per a repre­sen­tar a Espan­ya en els Oscar.

Isa­ki Lacues­ta rebrà la Pal­me­ra d’Ho­nor en la gala de cloen­da de Mos­tra de Valèn­cia, el 2 de novem­bre, i impar­ti­rà prè­via­ment una clas­se magis­tral en La Fil­mo­te­ca, enti­tat coor­ga­nitza­do­ra d’u­na retros­pec­ti­va on podran veu­re’s tots els seus llarg­me­trat­ges i una selec­ció de curts realitza­da per ell mateix per a l’o­ca­sió. El cineas­ta és cons­cient que bona part de les seues pel·lícules actuen com a con­tra­plà de l’au­dio­vi­sual impe­rant, però no renun­cia a la cer­ca de l’au­dièn­cia: “L’è­xit con­sis­tix a acon­se­guir un públic al qual no ana­ves pre­des­ti­nat”, asse­gu­ra.

Trajectòria

El cine de Lacues­ta, un dels comp­tats direc­tors que ha guan­yat dos vega­des la Con­cha d’Or del fes­ti­val de Sant Sebas­tià, està mar­cat per la cer­ca cons­tant de l’ex­pe­ri­men­ta­ció a tra­vés de la narra­ti­va cine­ma­to­grà­fi­ca, espe­cial­ment pel que fa a la volun­tat de redi­bui­xar una vega­da i una altra la línia que sepa­ra fic­ció i reali­tat, par­ti­cu­lar­ment en títols com ara ‘El cua­derno de barro’ (2011), que s’en­din­sa en el taller afri­cà de Miquel Bar­ce­ló; ‘La noche que no aca­ba’ (2010), on inves­ti­ga la tra­jec­tò­ria d’Ava Gard­ner a Espan­ya; ‘Los con­de­na­dos’ (2009), en què dos exgue­rri­llers es retro­ben 30 anys més tard en una exca­va­ció il·legal, on bus­quen el cos d’un com­pany des­apa­re­gut; ‘La leyen­da del tiem­po’ (2006), docu­men­tal dra­ma­titzat que entre­llaça dos his­tò­ries paral·leles que trans­co­rren en San Fer­nan­do (Cadis); o ‘Cra­van vs. Cra­van’ (2002), la seua òpe­ra pri­ma, on un boxe­ja­dor i artis­ta, el direc­tor de cine Frank Nico­tra, ini­cia una inves­ti­ga­ció sobre la des­apa­ri­ció del poe­ta i boxe­ja­dor Arthur Cra­van en el golf de Mèxic durant el 1918. Eixa voca­ció de no aju­s­­tar-se als codis que impo­sen els gène­res i de fer de cada pel·lícula una cer­ca l’ha con­ver­tit en un dels cineas­tes més con­nec­tats amb l’a­vant­guar­da artís­ti­ca en l’àm­bit mun­dial, i ha pro­pi­ciat retros­pec­ti­ves sobre la seua obra en cen­tres com ara el Geor­ges Pom­pi­dou, el MoMA, el Lin­coln Cen­ter, l’Anthology Film Archi­ves o el CCCB.

“En un con­text glo­bal en què fins i tot en el terreny del cine d’au­tor resul­ta com­pli­cat tro­bar pro­pos­tes que vagen més enllà dels llocs comuns, Isa­ki Lacues­ta pos­seïx una mira­da prò­pia que recu­pe­ra en cada pel·lícula el sen­tit de mera­ve­lla que va acom­pan­yar al cine en els ini­cis”, expli­ca Eduar­do Gui­llot, direc­tor artís­tic de Mos­tra de Valèn­cia. “En les seues pel·lícules enca­ra és pos­si­ble tro­­bar-se amb allò ines­pe­rat, arti­cu­lat en his­tò­ries que sovint fluc­tuen entre la veri­tat i la lle­gen­da, per­què sap millor que nin­gú que la imat­ge fil­ma­da és sem­pre un mirat­ge. Ens pro­duïx una satis­fac­ció espe­cial ator­gar la Pal­me­ra d’Ho­nor a un cineas­ta a qui admi­rem pro­fun­da­ment, que sem­pre ha fet gala d’u­na cohe­rèn­cia i una inde­pen­dèn­cia indes­truc­ti­bles”.

En la seua fil­mo­gra­fia con­viuen títols en què ha tre­ba­llat durant anys, com ‘La pro­pe­ra pell’ (2016), amb pro­jec­tes fruit de la urgèn­cia, com la comè­dia negra ‘Murie­ron por enci­ma de sus posi­bi­li­da­des’ (2014), on cinc ciu­ta­dans es veuen atro­pe­llats per la cri­si eco­nò­mi­ca i opten per pren­dre mesu­res dràs­ti­ques. Potser és la pel·lícula més ober­ta­ment polí­ti­ca d’un cineas­ta que, no obs­tant això, sem­pre ha pres posi­ció a tra­vés de les imat­ges. En ‘Un año una noche’ (2022), per exem­ple, explo­ra­va les seqüe­les que va dei­xar en algu­nes de les víc­ti­mes l’a­tem­ptat isla­mis­ta de la sala Bata­clan de París, i posa­va de nou el punt de vis­ta en l’eix de la his­tò­ria. Men­tre que ‘Entre dos aguas’ (2018) recu­pe­ra­va dotze anys des­prés els per­so­nat­ges de ‘La leyen­da del tiem­po’, en una ines­pe­ra­da i emo­ti­va rebla­da de clau que li va repor­tar la sego­na Con­cha d’Or en el Fes­ti­val de Sant Sebas­tià, des­prés d’ha­ver collit prè­via­ment el mateix guar­dó amb ‘Los pasos dobles’ (2011), una fic­ció ins­pi­ra­da en la bio­gra­fia novel·lesca del pin­tor i escrip­tor fran­cés Fra­nçois Augié­ras.

Primer director espanyol

Isa­ki Lacues­ta és el pri­mer espan­yol a obtin­dre el màxim guar­dó hono­rí­fic que con­ce­dix Mos­tra de Valè­n­­cia-Cine­­ma del Medi­te­rra­ni des de la seua recu­pe­ra­ció l’any 2018. Des de lla­vors, han sigut dis­tin­gits amb el pre­mi grans noms del cine medi­te­rra­ni com són Pao­lo Sorren­tino, Jean-Pie­­rre Jeu­net, Robert Gué­di­guian, Maria de Medei­ros, Fer­zan Ozpe­tek, Lilia­na Cava­ni, Efthi­mis Filip­pou o Abde­lla­tif Kechi­che. 

La 39a edi­ció de Mos­tra de Valè­n­­cia-Cine­­ma del Medi­te­rra­ni està orga­nitza­da per l’A­jun­ta­ment de Valèn­cia, comp­ta amb la col·laboració de l’Institut Valen­cià de Cul­tu­ra, Palau de la Músi­ca, Valèn­cia Film Offi­ce (Fun­da­ció Visit Valèn­cia) i À Punt Mèdia com a mit­jà ofi­cial i amb el patro­ci­ni de Hyun­dai Kor­yo.